02 de juliol 2013

IRATI XTREM 15/6/13

IRATI XTREM 15/06/13






Dissabte 15 de Juny era la cita. La Irati Xtrem, tal com indica el seu nom és una prova cicloturista no competitiva que envolta la Selva d'Irati, la fageda més gran del Sud d'Europa, amb un paisatge idíl·lic i un recorregut "No apte per no iniciats a pujar ports de muntanya". L'itinerari de 128Km i 3.650 metres positius, i d'una duresa i dificultat portades al límit, transcorre entre Navarra i el departament dels Pirineus Atlàntics (França), tenint com a màxims exponents els Ports d'Errozate i Larrau ambdós de categoria especial.






La marxa no té res a envejar a proves del calendari amb més renom o més tradició que es cel·lebren en aquesta època de l'any com la Quebrantahuesos, o les 3 Nacions, etc... Ja feia temps que n'havia sentit a parlar, però el fet de no poder córrer a peu des de feia mesos, em va decidir a inscriurem quan en Santos Sanz va comentar que tornava a fer-la.






Així doncs després de la temporada hivernal d'esquí de muntanya, tenia un objectiu de cara a l'estiu, per no deixar-me anar físicament. Tot i que l'estat de forma no era el més adequat, en els darrers dos mesos he pogut sortir un parell de cops per setmana per rodar una mitja de 40Km diaris i a dues setmanes del repte, vaig fer un test seriós per acumular metres de desnivell i quilòmetres per terres gironines.







Divendres 14 de juny, arribem cap a les 22h30' al poble de Jaurrieta on ens allotjarem. En Santos Sanz i en Xavi Hernanz han arribat per la tarda, i ja fa estona que estan sopant. L'Alex Saldes ha tingut un problema familiar de darrera hora i no podrà ser a la línia de sortida demà mati; Una llàstima!. Xerrant, xerrant i comentant la jugada, anem a dormir quasi a la 1h de la matinada. A les 7h del mati sona el despertador.






Després d'esmorzar cadascú segons el seu ritual (Papilla de plàtan, galetes i suc de taronja, en el meu cas), enllestim els darrers detalls i ens dirigim amb cotxe fins al poble d'Ezcaroz a 1 Km escàs d'Ochagavia, on aparquem el cotxe sense cap mena de complicació. Un total de 997 participants ens trobem al carrer principal del poble, per començar l'aventura...








A les 9h del mati s'inicia la prova de forma neutralitzada. Durant aquest curt trajecte el protagonisme ha estat pels futurs ciclistes de la Vall de Salazar. La canalla ha guiat al gran grup fins el poble d'Ezcaroz durant 1.5Km, fent tot seguit un passadís per desitjar-nos sort. Nomès creuar el riu Salazar, comença el primer port, l'Alt de Jaurrieta (990m.) de 4.4Km i 270 m+. El pugem amb tranquil·litat tot, pensant que en tenim 7 més per davant. Les bromes i el bon ambient són una constant.






Els dos següents ports, l'Alt de Remendia (1.040m.) de 2.8Km i 108 m+ i el de Abaurreagaina (1.032m.) de 2.6Km i 90m+, els tenim de forma encadenada. En realitat són petits turons per escalfar les cames, res a veure amb el que ens espera més endavant. Passat aquest darrer port, gaudim d'un descens divertit creuant la població de Garaioa, direcció Aribe. L'entorn rural i els prats verds ens fan badar més del compte.







Durant uns 15Km transitem per l'únic tram del recorregut amb terreny rodador, passant pels pobles d'Aribe, Orbara i Orbaitzeta. Uns 2km mes enllà d'aquest ultim, prenem pista encimentada que s'endinsa cap a la Selva d'Irati i el Pantà d'Irabia. A l'alçada de l'Alberg Mendilatz ens desviem cap a l'esquerra per superar el conegut "Muro", una rampa de 800 metres, on hi ha una forta expectació, i on la organització ha muntat un punt fotogràfic, per veure de primera ma el patiment i l'esforç dels participants.






Tot seguit arribem al primer avituallament situat a la Fàbrica d'Orbaitzeta al Km 35 i nomès portem 700m+. Ens falten quasi 3.000 metres en 93 quilòmetres. L'avituallament disposa de fruita, cacauets, entrepans de pernil dolç i beguda isotònica, a part d'una instal.lació d'aigua per omplir bidons. Passada una estona reprenem la marxa tots tres, per una pista asfaltada que ens portara fins el Port d'Azpegui i Organbide (1.050m.) de 4 +1.5 Km i 270m+ envoltats d'una vegetació espesa que va desapareixent a mida que agafem alçada.







En aquest punt Km. 42 entrem a França, i el dia es torna rúfol, amb núvols baixos que no deixen passar la llum del sol. Aquesta meteorologia serà la tònica durant gran part del que resta de la prova. El descens acusat que tenim per davant (10Km) cal gestionar-lo amb una mica de seny, ja que es tracta d'una carretera local amb molts de bonys i grava, que no et permet relaxar-te en cap moment, i on es molt fàcil punxar la roda. Sovint ens trobem a altres ciclistes que estan parats canviant la càmera.




Per sort nosaltres, preferim ser mes conservadors baixant, per evitar ensurts tècnics. En el darrer tram de baixada tenim un asfalt molt mes fi, cosa que agraeixen els nostres canells. La verdor exuberant ens envolta per tot arreu. Els torrents i rierols drenen cap al nord, detall que indica el vessant on ens trobem. De cop un membre de l'organització ens indica que posem plat petit, fent un gir de 180 graus. Quasi sense donar-nos compte estem de ple al terrorífic Port d' Errozate de categoria especial, un dels gegants del Pirineu.






Per davant 10Km i 967m+ el que representa un 9.5% de pendent constant. Durant la llarga pujada, cadascú va al seu ritme. En Santos, ha sortit uns segons abans i ja no l'hem vist més fins el proper avituallament després de tot el descens del port. Amb en Xavi he compartit el tram inicial fent diverses fotografies, que reflectien la duresa del traçat, quan encara estàvem de bon humor... La selecció es fa de forma natural, i mica en mica veig com en Xavi es va allunyant.






Cada quilòmetre que progresso, és com una petita victòria. En una ocasió m'aturo per tal de captar la silueta que dibuixa la carretera en un dels trams que s'enfila més dreta i odservo com els altres ciclistes es recargolen damunt les bicicletes. No hi ha més remei que continuar i desitjar que el calvari acabi aviat. Avui, ens podem sentir afortunats de la meteorologia que impera, ja que amb sol hagués estat asfixiant.






En els darrers quilòmetres coincideixo amb tres ciclistes de Zegama, amb qui aprofito per parlar de la marató. Un cop a dalt del port, aprofito per posar-me el paravent, ja que l'aire és fresc. El primer obstacle seriós ja està superat. Ara cal anar amb molt de tacte en el descens doncs el ferm és molt estret, hi ha força gravilla, i el traçat és molt revirat. Em prenc el meu temps, gaudint d'un paisatge solitari i desangelat, format per prats alpins, on la fúria del vent no ha permès que hi creixi cap tipus d'arbre.





Quan s'acaba la baixada i ja tornem a remuntar el següent port, en una explanada hi ha el segon avituallament, on ens reagrupem tots tres.Portem 68Km i 2.000m+. Malgrat hem creuat l'equador de la prova, encara ens resta la traca final, el Port de Larrau, on Indurain va perdre el Tour de França, l'any que l'etapa finalitzava a Pamplona... Aquest gegant, és de similars característiques que l'Errozate però amb més fatiga acumulada i més quilòmetres a les cames...







Així que carreguem piles de valent, ens hidratem i omplim bidons per no patir cap daltabaix. Aprofito també per prendem un tub de masgnesi líquid per evitar rampes a les cames. Ens disposem a ascendir el sisè port del dia el Surzai Lepoa (1.140m.) de 7.5Km i 290m+. La temperatura segueix sent molt agradable. Tots junts anem avançant terreny, conservant les forces i pensant en el plat fort del dia. El meu portabidons doble de darrera el seient, dona a parlar dins el grup.







Alguns ja m'anomenen "El aguador" i jo els hi contesto que si volen poden servir-se a les pujades, per treurem pes. La veritat és que prefereixo portar més aigua del compte, ja que en qualsevol moment pots tenir un defalliment o un cop de calor i sempre tens la possibilitat de ruixar-te el cap si el sol comença a fer la guitza. La ruta transita per un entorn rural, molt ferèstec i perdut, on campen vaques i cavalls a banda i banda d'una pista asfaltada, amb algun esvoranc produit pel rigurós hivern.






El descens pel vessant nord és curt i a mida que perdem alçada torna a sorgir una vegetació espessa dominada principalment pel faig. Ràpidament arribem a una cruïlla Km 78, on el paisatge s'eixample de nou i millora la qualitat de la carretera. Un ampli parking ens indica que ens trobem novament en una de les portes d'entrada a la Selva d'Irati tot i que aquest cop en el sector francés. Ens desviem cap a la dreta agafant la carretera D 19 on un rètol ja ens indica la població de Larrau.







Estem a l'inici del penúltim port del dia, el Col de Bagargi (1.327m.) de 6Km i 317m+. La pujada és molt distreta doncs passem pel costat d'un parell de llacs i la frondosa fageda està esquitxada de petits chalets de fusta que li donen un caràcter molt bucólic. Donen ganes de baixar de la bicicleta i estirar-se en un dels prats escoltant el soroll de l'aigua que baixa plàcidament formant petits rierols. A aquesta hora hi ha força gent que passeja gaudint de la pau espiritual que transmet aquest indret màgic.






A dalt del coll de Bagargi (Km 85), on hi ha la urbanització Chalets d'Iraty tenim el tercer avituallament. És el darrer punt amb aliments sòlids abans de començar la Cronoescalada al Larrau, i el plàtan segueix sent la principal font d'energia per prevenir la temuda pàjara... Durant els propers 10 Km farem un descens molt ràpid i espectacular agafant velocitats punta de 75 i 80Km/h en alguns instants. La carretera és molt bona i ja hi han ganes d'encarar la darrera dificultat del dia.







Al finalitzar la baixada estem a 506 m. s.n.m, i ja es pot dir que comença el Port de Larrau tot i que ens manquen 2 Km per arribar al poble, que és on hi ha la catifa amb lector de xip, per mesurar el temps de la Crono. Abans, tinc un incident amb un camió que agafa tot l'ample de la carretera sense afluixar malgrat tenir visibilitat amb antelació. Em sorprèn la seva actitud temerària fins el punt de la incredulitat, provocant-me una caiguda de la bicicleta en estàtic, al veure que no frenava.






Als afores del poble de Larrau (Km 96.5) es situa la sortida de l'únic tram competitiu de la prova. Es tracta d'una pujada de 11.8Km i 944m+ amb un desnivell mig del 8% i amb 6Km per sobre el 10% tota l'estona. Un repte molt dur a aquestes alçades de la prova, però si volem gaudir d'un bon àpat aquesta nit, haurem de pujar per força... En Santos surt esperitat sense donar-nos compte. En Xavi i jo sortim junts però de seguida pren la davantera, i jo m'ho prenc amb més filosofia.







Tot i que tenim com a temps de referència el 1h09'09" que va fer en Dionís Hidalgo l'any passat, no em capfico en fer un determinat temps o altre. És qüestió de poder pujar-lo a ritme sense tenir que claudicar abans d'hora. Per tant, vaig fent camí xerrant amb algun que altre ciclista per distreure la ment i de tant en tant faig alguna fotografia. Les condicions meteorològiques segueixen sent òptimes, cel tapat i fresca primaveral.







La fatiga es nota, minvant la cadència de pedaleig. Cal combinar trams assegut a la bicicleta amb altres dret per superar el fort pendent. El mal de ronyons fa acte de presencia, i les forces estan al límit. S'ha tirar de cap per avançar, desengranant mentalment l'altimetria quilòmetre a quilòmetre. El punt clau de l'ascensió està en els quilòmetres que van del 4 al 7. Superat això arribem al Col d'Erroimendi (1.350m.), Km 104 on tenim un petit descans de 3Km amb un pendent molt més suau.







Ja només resten 2Km per coronar el port. La boira cada cop és més espessa i no es veu a 10 metres de distancia, però en canvi s'escolten els crits d'ànim del públic, que donen força moral. Arribo al Port de Larrau (1,585m.) i Km 108 després de 1h15'20", satisfet per haver-ho aconseguit, malgrat el curt entrenament d'enguany. A dalt em retrobo amb en Xavi i en Santos que han fet uns temps de 1h04'48' i 1h08'54" respectivament.






Uns metres més enllà sense guanyar alçada sortim de la massa de núvols que estan enganxats al cantó francès de la serralada pirinenca, i podem gaudir de l'astre sol i contemplar cap a l'esquerra multitud de cims ben nevats. En breu arribem al pas fronterer, separat per un túnel que molts hiverns resta tancat a causa de les nevades i congestes de neu que forma el vent, com és el cas d'aquesta temporada, en que es va obrir al trànsit rodat fa poques setmanes.







La majoria de ciclistes ens fem unes fotos de record del mur de neu que hi ha en el vessant nord, als peus del Pic d'Orhy el primer cim de 2.000m. del Pirineu venint des del Cantàbric. Allà em retrobo amb la Amets Maiztegui, que prèviament l'havia vist al primer avituallament del dia. La reconec de les dues edicions que vaig participar a l'Open Altitoy d'Esquí Alpinisme a Luz St. Sauveur, on va guanyar l'edició del 2012 i va quedar 4ª a la prova d'aquest any.








Mirant la classificació de la cronoescalada, he vist que en fèmines va quedar 4ª de la general amb un temps de 1h03'00". A partir d'aquí només ens manquen 19Km de baixada que faré en solitari, ja que en Xavi i en Santos que no es troba massa bé (Vòmits pujant el port), no es volen entretenir gaire. Jo per contra, paro un parell de cops per observar les darreres neus que resten i faig memòria de la darrera vegada que vaig rodar per la Serra d'Abodi i la Selva d'Irati fent la Transpirenaica.






Després de 7h pedalant junt amb en Santos Sanz, en Xavier Hernanz arribem a Ochagavia de nou. Ha estat un dia perfecte per ciclar i on finalment hem patit menys de lo esperat, ja que no hem tingut símptomes de deshidratació que amb la calor haguéssim acusat molt més. En definitiva un circuit envejable per la seva bellesa paisatgística i per la duresa del recorregut. Un cop al poble ens retrobem amb la Beth, i anem cap al pavelló on tornem el xip i ens donen el dinar.







Per la nit, per cel·lebrar com cal el repte anem a La Sidreria Kixkia on no pot faltar entre altres el Xuletón d'un Quilo que ens ventilem entre en Xavi i jo o les Cocotxes de Bacallà (Santos i Beth) mentre ens hidratem a base de sidra que omplim directament d'uns barrils al més pur estil autòcton. Satisfets gastronòmicament tornem amb cotxe cap al campament base de Jaurrieta. L'endemà, com que la Beth té ganes de marxa, matino més del compte pel meu gust i ens acomiadem d'en Santos i d'en Xavi. Al final per estirar les cames, fem una excursió a peu per la Selva d'Irati fins el Pantà d'Irabia d'uns 10Km.


Lluís Planagumà i Grífol.