12 de juny 2013

EL TOUR DE LA SILVRETTA 13-19/04/13

EL TOUR DE LA SILVRETTA 13-19/04/13


Després de molts anys sense treure el cap pels Alps en època hivernal, aquest any no vaig desaprofitar la proposta que em van servir en safata l'Àngels Paneque i el seu company l'Albert. El Tour de la Silvretta, era l'oportunitat de fer una de les travesses clàssiques per excel·lència d'esquí de muntanya, a cavall entre Àustria i Suïssa, progressant per glaceres, i saltant de vall en vall amb els esquis als peus per un terreny d'unes dimensions poc habituals en les nostres contrades.





En realitat el convoy estava format per 5 membres, però el Jan Gamarra i el Willie, per motius diversos d'última hora van causar baixa. Jo al no disposar de més dies de vacances vaig sortir dissabte amb avió, mentre que els companys van marxar el divendres pel matí amb la furgoneta des de Pont de Suert.


1 ETAPA ISCHGL - HEIDELBERGER HUTTE (2.264M) 11KM; 450M+; 1H10'R; 9.3KMH


Dissabte 13 a les 3h30' de la matinada sona el despertador. Només he dormit 3 hores escasses, ultimant detalls del viatge, ajustant i carregant els tracks de la ruta al GPS, etc... La Beth em deixa a l'Aeroport del Prat a una hora en que tot està en calma. Sobre les 6h embarco cap a Zurich. Un cop dins l'avió noto que tinc fred, no porto posada l'armilla de windstopper que em va tocar al Ralli del CEC de l'any passat, busco dins la motxilla i veig que no hi és...






Després d'un minut dubtant decideixo parlar amb l'hostessa de vol, i demano permís per anar-la a buscar. No recordo on l'he deixat! Falten 20' per que s'enlairi el vol... Començo a fer corredisses pel hall. Als sanitaris on havia anat uns minuts abans no trobo rastre, per tant suposo que segurament ho he oblidat a una de les safates del control de seguretat. Parlo amb un dels encarregats i m'indica on està la part d'objectes perduts. Un cop feta la descripció de la peça de roba al responsable, obre el calaix. Allà esta, però cal identificar-se.





Agraït marxo pitant fins a la porta d'embarcament, on no queda ningú. Falten 5' i entro pels pèls... amb nervis i suor freda. Durant el vol, gaudeixo d'unes fantàstiques vistes panoràmiques sobre el Massís del Montblanc i del Cervino. Aterrem a Zurich amb rigorosa puntualitat. Després d'enviar un SMS a l'Àngels, amb la meva ubicació arriben en poc menys de 5 minuts. Son les 8h30' del mati, i m'expliquen que ha plogut durant tota la nit. Han dormit a la furgoneta a una hora de camí de Zurich. Tots plegats fem via cap a Àustria, per autopista. Mica en mica sembla que el temps millora.






Un cop passat el llarg túnel d'Alberg de 14 Kilòmetres, entrem al Länder del Tirol i ens desviem cap a la Vall de Paznaun. Arribem a Galtur a les 12h. Primerament, anem a comprar els mapes de la travessa a escala 1:25.000 que trobem a la segona temptativa. Després anem a l'Oficina de Turisme, per aclarir els darrers dubtes de la ruta. Esmorzem, preparem motxilles i deixem la furgoneta al parking amb el ticket pagat de 35€ pels 7 dies que tenim previst estar fora. La primera impressió al arribar és la d'estar envoltats de muntanyes escarpades, cosides de barreres protectores d'allaus, que sovint amenacen a la població.






De fet l'any 1999, va ser un hivern tràgic, ja que diverses allaus van arrasar els pobles de Wirl i Galtur. A les 14h prenem un bus gratuït que connecta tota la vall fins a Ischgl, on iniciem l'excursió. Sortim a les 14h30' i no tenim més remei que agafar els remuntadors ja que està prohibit pujar amb pells de foca per les pistes, per un tema de seguretat. A partir de les 14h el preu del forfait es redueix a 23€, i ens permet accedir fins la part més alta de l'estació amb el telecadira que ens deixa al Palin Kopf (2.864m.).





També, hi ha l'opció d'agafar un telefèric fins la cota intermitja de l'estació per 18,5€ i començar la ruta per la Vall de Fimbertal fins el refugi de Heidelberger, però ho descartem ja que suposa invertir més hores i ja és massa tard. El sopar el donen a les 18h. Un cop arribem a la cota màxima de l'estació, iniciem el descens per pistes fins a l'alçada del Zeblas Joch (2.538m.), on ens desviem del domini esquiable d'Ischgl i ens endinsem dins un desert de neu camp a través.






S'obren dos possibilitats per remuntar el primer coll; Podem optar per fer un flanqueig exposat als allaus per l'esquerre sense baixar de cota, o perdre més metres de desnivell i enllaçar la primera pujada, per una pista on ha passat una ratrac. Decidim seguir la darrera opció, evitant en lo possible la pista trepitjada que puja recte. Prenc la davantera obrint traça, fent voltes maries per progressar de manera mes còmode fins la Fuorcla da Val Gronda (2.752m.) sota el cim del mateix nom, que no tardem en remuntar.





El coll o fuorcla es troba en un pas fronterer i ens endinsa a Suïssa, per primera vegada durant la travessa. Això serà una constant en tota la ruta. Des del Piz da Val Gronda (2.812m.), un turó que no té res d'especial, s'aprecia amb molta claredat cap al nord-est, el perfilat cim de Vesil Spitze, que s'eleva fins mes dels 3.000 metres, dibuixant una carena de dos avant cims més, que atrau la nostre atenció. A partir d'aquest punt ens dirigim cap a la Val Fenga que es com s'anomena la continuació de la Vall de Fimbertal, en territori helvètic.





Iniciem el descens directe amb una neu excel·lent, deixant a ma esquerre l'estètic Piz Davo Sasse (2.792m.). A mida que perdem alçada la neu baixa de qualitat i els esquís perden ritme. El dia ha sigut radiant, i el mantell s'ha transformat molt. Després d'un llarg flanqueig encarem la darrera baixada cap al Refugi de Heidelberger a on la majoria de gent ja està sopant. L'últim tram trobem neu podrida, sense consistència, on pateixo una caiguda de cara. Em comporta un gran esforç poder recuperar la posició inicial, a causa entre d'altres del pes de la motxilla (12 Quilos).





Arribem a les 18h30'. Deixem els esquis a una estança habilitada, i tot seguit al costat de l'entrada quedem al·lucinats, al veure que les botes d'esquí, que estan penjades a la paret, porten un sistema de calefacció per cadascuna. Seguidament, sopem en un menjador on estem sols, amb musica swing de fons i brindant amb un cervesa per festejar que l'aventura ja està en marxa... El menú (Crema d'espàrrecs + Puré d'espinacs amb patates + 2 boles de crema amb melmelada de maduixa) i 44€ la Mitja Pensió. Per concloure la vetllada, musica tradicional en directe, per part dels guardes del refugi.



2 ETAPA HEIDELBERGER H. - JAMTAL H. (2.165M) 12.7KM; 975M+; 2H06'R 6.0KMH



Després d'esmorzar a les 7h, a base de cereals i pa amb embotits, omplim te calent als bidons i ens preparem un entrepà per fer el pícnic. Sobre les 8h30' comencem a lliscar en direcció Sud, per la Val Fenga per terreny ample i planer, que mica en mica s'anirà encaixonant. Per error sortim per la dreta del refugi , i més tard ens tocarà perdre uns 50 metres fins el fons de la vall, que transcorre més per l'esquerra i de manera més suau. De moment el cel està tapat i els cims que ens envolten no destaquen amb tot el seu esplendor.





De totes formes els cims del Fluchthorn a la dreta i el Piz Davo Lais que no formen part del "Tour de la Silvretta", ens vigilen de prop. Més tard, el sol llueix per tot arreu i no fa gens d'aire. Això ens permet assaborir l'entorn intensament. A partir de cert punt ens trobarem frontalment amb la cara nord del Breite Krone (3.079m.), que en principi serà el primer cim del dia. Mica en mica anem agafant alçada fins arribar a un primer coll a 2.958 metres, des d'on s'observa l'altre vessant del cim.






Està força pelat i per no gaudir del descens, descartem pujar-lo. El dia torna a ser espectacular, sense cap núvol i sense un bri d'aire. Parem a menjar sense mirar el rellotge, el dia s'ho val, mentre mirem el mapa i comentem la jugada. Tot seguit reprenem la marxa, per arribar al Kronenjoch (2.970m.), punt on està situada la frontera natural amb Àustria. A partir d'aquest punt la ruta normal inicia un descens directe cap al Refugi de Jamtal, però nosaltres optem per seguir la carena fronterera en direcció sud per culminar els cims de Bischoff Spitze (3.029m.) i el Grenzek Kopf (3.048m.).




Per anar d'un pic a l'altre cal superar una congesta de neu amb fort desnivell de baixada amb els esquís i les pells posades. Mentre estem esperant a l'Àngels per que acabi de fer-lo, escoltem i veiem com es desencadena una petita placa que es frena uns 5-10 metres més avall. En 10' arribem a l'altre cim on hi ha un gran creu metàl·lica. Els últims metres els fem a peu. Al immortalitzar la fita amb el disparador automàtic, descobreixo que la càmera fa una seqüència de 12 fotografies seguides.







No cal dir que a partir d'aquest moment es convertirà en una joguina amb la que riurem força.Acabada la sessió obligada iniciem descens cap a Àustria, cadascú per on li sembla més adient la pendent. La neu està en molt bones condicions, i ens delectem deixant la nostra empremta en forma de traça. A partir d'una cota determinada, el mantell està molt pesat a causa de la forta insolació de les hores centrals del dia, provocant que els esquis llisquin menys, amb el conseqüent problema d'haver desaprofitat part del descens, fent traces directes, per no haver de remar.





Durant aquest descens podem observar gran quantitat d'allaus de fusió i de fons, i de tant en tant escoltem algun despreniment. Finalment arribem al Refugi de Jamtal a les 15h. La primera imatge abans d'entrar es l'esvelta torre de gel que hi ha enfront, i que fan servir com a rocódrom, per practicar l'escala en gel. El preu és un xic més car 48,50€ per la Mitja Pensió + 2€ per la dutxa de 3'. Ens assignen una taula fixe tant per sopar com per esmorzar.






El refugi està impecable i molt net en tots els aspectes. Ens inviten a una sopa calenta, per reposar líquids. Tot seguit, ens prenem una Weissbier a la terrassa exterior, aprofitant l'esplèndid sol. Més tard ens fem una dutxa reconfortant.A les 18h anem a sopar. Per beure ens donen aigua de desgel, que canalitzen des de la teulada fins a un dipòsit, i que porten a taula amb envàs de vidre al mòdic preu de 3,90 euros... Mentre  estem acabant la Sopa de verdures, demano la possibilitat de repetir, cosa que sembla trastocar els plans del cambrer. La seva resposta, és que en 5' ens portaran el segon plat...




La conclusió, és que la gent de parla germànica segueixen sent tant tossuts com sempre, sense flexibilitat per improvitzar. Va caler esperar que acabés de servir el segon plat a la resta de taules, ja que tot anava per ordre, fins que va portar la sopa, i en acabat ens va servir el segon a tots tres...! Més tard a la habitació de 4 lliteres, per cert tota per nosaltres, es va produir una de les anècdotes de la sortida. Quan l'Albert es disposava a tancar la llum per anar a dormir, va patir una caiguda inesperada en bloc des de dalt de la llitera. Una forta patacada, que per sort va quedar en una contusió al canell i a la cuixa. En veure la cara de dolor de l'Albert, per un instant vaig pensar que s'havia acabat l'aventura.


3 ETAPA JAMTAL H. - WIESBADENER H. (2.443M.) 10.6KM: 1.250M+; 2H05'R; 5.1KMH 



A les 7h donen l'esmorzar i la gent fa cua esperant. Un cop obren la porta del menjador, apreciem cert estrès per assortir-se de les diverses coses que hi ha. Nosaltres ens ho mirem una mica estranyats, però fem igualment la cua. A les 8h15' marxem del refugi, sent uns dels últims grups d'esquiadors-alpinistes que quedem per marxar. Teòricament, la jornada d'avui estava previst fer el cim d'Austenberg Nord i tornar a dormir al Refugi de Jamtal, però vist que possiblement les previsions empitjoraran a partir de dimarts, decidim avançar una etapa, seguint amb la travessa, i fent nit al Refugi de Wiesbadener.




L'itinerari comença en una lleu baixada on hi ha infinitat de traces regelades, que fan de molt mal portar. És quasi millor sortir se'n, per que les relliscades estan a l'ordre del dia. Un cop hem desfet aquests metres inicials, transitem per una vall encaixonada que puja progressivament en direcció Sud-Oest i que més tard es convertirà en una enorme extensió de neu. A partir d'aquí trobem dues vies per accedir al Wiesbadener Hutte.






La més curta i dreta es fa a través del Tiroler Scharte. Nosaltres prenem la ruta més clàssica que dona peu a fer el pic de Drieländer Spitze, un del símbols de la travessa. Arribats als primers contraforts de la gelera de Jamtal, em separo de l'Àngels i l'Albert, que van avançant amb les pells de foca per un terreny vast i franc, i m'apropo a un petit turó on hi ha un pluviòmetre, des d'on faig una serie de fotografies en moviment.






En poca estona, els companys han passat de tenir una mida real i reconeixible a ser un simple punt en l'horitzó totalment confusible amb altres persones. Aquest exemple, pot donar una idea de l'espai per on ens movem. Minuts més tard ens retrobem de nou, al bell mig de la Jamtal Ferner, on fem un petit mos. Aprofitem per situar el mapa i observar la grandiositat del que ens envolta. De front tenim el Jam Spitze i el Hintere Jam Spitze, des d'on baixen unes traces que ens fan delir, però que no formen part del "programa d'avui"...





Ens sentim uns privilegiats de poder gaudir d'un nou dia sense cap núvol. Tampoc falta la "parada tècnica amb vistes panoràmiques" entre els blocs de gel i seracs que es desprenen de la glacera de Jamtal. Tot seguit voregem les esquerdes per la dreta, si mirem la gelera en el sentit de la marxa, passant per sota del Ochsen Kopf (3.057m.), una llarga barrera de roques, de la que es desencadenen algunes purgues de neu. En el darrer tram de l'ascensió al Ochsen Scharte, emergeix de forma imponent, la paret Nord del Dreiländer Spitze.





A l'esquerre s'endevina un estret corredor cap on va una solitària traça, a la dreta el coll d'Ochsen a (2.970m.), on parem per hidratar-nos i recuperar forces, després de 3h27' de ruta. Són quasi les 12h del mati, i de tant en tant anem escoltant el tronar de les allaus que cauen en forma de cascades de neu. Estem sota la pala Nord-Oest del Dreiländer Spitze, mirant les evolucions d'altres alpinistes que van per davant.







Sens dubte, avui ens enfrontem a la primera dificultat de la travessa, ja que cal deixar els esquís en un petit replà i continuar la pujada amb grampons, piolet i corda, per assegurar un parell de passos, on un error seria fatal. Abans però cal guanyar alçada a través d'una pala bastant dreta on el factor psicològic juga una mala passada a l'Àngels. En aquest tram de forta inclinació, cal dir que es barregen les traces de pujada amb les de baixada, el que comporta un xic de caos, a la hora de seguir una trajectòria o una altre, tenint que posar-hi els cinc sentits.





Un cop arribats al punt on cal deixar els esquís, ens posem l'arnés i els grampons. Estem al peu de l'aresta nord que porta al cim, i el pati que hi ha a banda i banda, no permet cometre cap relliscada. Per aquest motiu l'Albert decideix que es millor l'us de la corda, per progressar amb major seguretat i tranquil·litat. L'ascensió per l'aresta està molt fressada amb passos força aeris, per un terreny mixt, de roca i neu.







El dia segueix sent assolellat i no bufa res de vent, condicions indispensables per afrontar un repte d'aquest estil. Abans d'arribar a la darrera dificultat deixem passar a tres alpinistes que baixen del cim, doncs no hi ha espai real, per passar dues cordades. A continuació, cal fer un tram de neu horitzontal, d'uns 5 metres molt exposat, a l'estil del Pas de Mahoma, amb molt ambient a cada costat, des d'on es veu la creu que s'alça, dalt del pic.






Amb posterioritat cal fer un sifó per guanyar el cim de Dreiländer Spitze (3.197m.) per l'esquena. L'espai a dalt és ínfim i amb prou feines i cabem dues persones. Ens ancorem amb els mosquetons als tirants metàl·lics que aguanten la creu, per poder-nos relaxar i gaudir de la majestuositat de la vista. Es tracta d'un cim emblemàtic, ja que ens trobem en un punt fronterer per excel·lència, on conflueixen 3 països, els cantons del Voralberg i el Tirol austríacs i el cantó suís dels Grisons.







Son les 15h. Tot el que capten els nostres ulls, és el blanc de la neu que ens rodeja els 360 graus. Estem sols i no hi ha ningú més pujant. Com que la mobilitat és molt reduïda, desestimem la opció de fer una foto de grup amb l'automàtic. Després d'un merescut descans iniciem el descens pel mateix camí. Cal seguir amb la màxima concentració, posant especial atenció als punts més complicats. L'Albert mentre està assegurant un pas, trenca un dels grampons de cursa, que no ha resistit els cops de peu per fer un esglaó al gel. Tot i l'incident baixem fins on hem deixat els esquis, sense cap més problema tècnic.








Abans de començar el dret descens per la cara Nord-Oest, visualitzem la traçada que haurem de fer sobre el Vermunt Gletscher, per no perdre velocitat quan el relleu es suavitzi. Malgrat que són les 16h30 de la tarda, la neu es manté en molt bon estat en gran part de la baixada, llevat del darrer tram quan ja es divisa el Refugi de Wiesbadener situat enmig d'un entorn magnífic. Són les 17h i el sol dona de ple a la terrassa exterior, on estan aplegats la majoria de gent allotjada.







Ens reben dos noies que semblen tretes d'un anunci. No paren de riure, i parlen amb una entonació com si cantessin. Prenem una cervesa a la terrassa, amb vistes a l'Ochsentaler Gletscher i al cims del Piz Buin, i el Silvrettahorn. Després de fer una dutxa ràpida, mentre estem sopant (Sopa de Verdures + Lasanya + Mousse de Cafè), un italià que també està fent el tour pateix una espècie de mareig. Un parell d'hores més tard, sabrem d'ell mateix que és diabètic, i que ha patit una descompensació greu de sucre, que ha obligat a cridar a un servei mèdic que ha vingut amb helicòpter en 30' escassos. Per sort s'ha pogut recuperar i podrà continuar la travessa.



4 ETAPA WIESBADENER H. - SILVRETTA H. (2.341M); 14.0KM; 1.400M+ 2H38'R; 5.3KMH 


Tal com em llevo en dono compte que no tinc el piolet. El busco pels voltants de la terrassa i no el trobo. Donem veus a la gent del refugi per que si algú el troba i el torna, me'l facin enviar cap a Barcelona. La veritat és que les guardes s'han enrotllat de primera, ja que em deixen un piolet sense cap cost amb la condició que el deixi al següent refugi, en aquest cas el Silvretta Hutte. Finalment sortim a les 8h15' i em separo dels companys uns 150 metres de desnivell, ja que vull descartar un punt on ahir vaig patir una caiguda en el descens. 





Arribat al lloc veig que no hi ha ni rastre del piolet, i fent memòria potser no el vaig col·locar a la motxilla abans d'iniciar la baixada des del Dreiländer Spitze. Així doncs, trec pells fent un curt descens, i faig una nova transició seguint les traces de l'Àngels i l'Albert amb qui em retrobo en pocs minuts. Avui és el dia que pujarem al sostre de la travessa, el Piz Buin (3.312m.). La ruta, inicialment enfila primer cap al Sud en direcció al Vermunt Pass per després fer una llarga diagonal cap al Nord-Oest i diverses ziga-zagues vers l'Oest fins assolir la Grune Kuppe (2.579m.), un turó que separa la glacera de Vermunt de la d'Ochsentaler.





Aquesta darrera, dibuixa multitud de blocs de gel retorçats, que prenen cromatismes, amb tonalitats que van del blau turquesa al gris, en funció de la presència i brillantor del sol. En aquest punt coincidim amb un grup de quatre veterans, també van al nostre ritme. Com és habitual, sempre em quedo enrere, car m'entretinc més del compte. Es nota que fa anys que no tenia una vivència hivernal de tants dies per l'arc alpí. Sembla que vulgui captar amb la càmera fotogràfica, tot el que el meu propi disc dur no pot assimilar.






Això em permet observar en perspectiva, lo petits que som enmig de la immensitat per on transitem. A continuació, l'itinerari ens obliga a baixar amb les pells i després flanquejar la glacera d'Ochsentaler per sota la barrera de seracs desafiants, travessant un terreny ple d'esquerdes que queden amagades per la gran quantitat de neu existent i que ens permet foquejar sense anar encordats. Un cop superat el tram més exposat, guanyem alçada fent voltes maries fins arribar a un extens plateau.






A la nostra dreta s'aprecia l'aresta carregada de neu del Silvrettahorn (3.244m.), i al fons i a l'esquerra la silueta del Piz Buin i del Klein Piz Buin (3.255m.). A mida que anem apropant-nos al Buin Lücke, el coll que separa el Gran i el Petit Buin, anem descobrint la part esquiable de la paret, ja que la resta de l'ascensió caldrà fer-la amb grampons i piolet. Un cop al coll, descartem pujar amb esquis el primer tram ja que el mantell està molt regelat a causa de les múltiples allaus i purgues que han caigut.



Per tant després d'un merescut refrigeri, comencem a remuntar la pala Oest, deixant els esquis i pells a la Fuorcla Buin. El dia tornar a ser excepcional, per emmarcar, i això ens dona molta confiança per aconseguir una nova fita. L'Albert prepara la corda, i ens repartim les vagues i els mosquetons. L'arnés ja el portem posat des de bon matí. El pendent és fort i no seguim cap traça en concret. Simplement avancem amb grampons, per on ens sembla millor.






Durant el flanqueig obligat, assegurem els passos amb l'ajuda del piolet, per no patir cap relliscada. Una vegada arribem a l'aresta, la sensació d'inseguretat augmenta, a causa de la timba que s'aprecia d'una forma més clara a mida que anem agafant alçada. Tenim un pas compromès on cal posar els cinc sentits per no patir cap ensurt. Es tracta d'una xemeneia de II+ en mixte, per on cal trobar les preses amb cura, i amb les dues mans lliures per assegurar el pas, deixant el piolet penjat d'una cinta de l'arnes per que no ens faci nosa.








Abans d'iniciar aquest obstacle ens trobem amb trànsit de baixada, tenint que esperar al grup anterior de quatre austríacs que per no portar, no fan servir ni grampons. La imatge ens causa un cert nerviosisme, pensant que una ensopegada d'algun membre podria arrossegar-nos a nosaltres al buit... Tot seguit reprenem la marxa, i una vegada passem el tram més difícil, ja només cal caminar fins dalt el cim per terreny fàcil. La vista des de dalt del Piz Buin (3.312m.) és esplèndida.







Malgrat que l'espai és molt més ampli que el del Dreiländer Spitze, cal vigilar amb les traïdores congestes de neu que s'hi formen, i que amaguen el relleu real de la muntanya. Un pas en fals a la neu en un "terreny sobreposat", et pot enviar a l'abisme. Per evitar això, i per la nostra seguretat ens enganxem amb els mosquetons als puntals que aguanten la creu del cim.






Després del ritual de cada pic assolit, menjar quelcom i deixar l'empremta del nostre pas al llibre de registre corresponent, cal tirar avall ja que anem fora d'horari. Sense presses però sense pauses, fem dos ràppels per desgrimpar els trams més tècnics fins arribar on hem deixat els esquis, que ara són els únics que queden al coll de Buin. Una estona abans, durant el nostre descens, hem vist com una parella que teníem una hora per davant, traçaven la llarga diagonal que ens tocaria fer més tard, i que ens ha servit per seguir els seus passos, guanyant uns metres en direcció a la Fuorcla du Confin.





El que no hem evitat és tenir que calçar-nos les pells de nou per superar l'estret pas du Confin (3.043m.) que ens ha introduït una vegada més en territori suís. A l'altre cantó, es van obrint noves vistes, destacant en primer terme l'altiu i rocós Piz Linard (3.411m.). Son quasi les 18h de la tarda, i ja no queda ni una ànima per la muntanya. Aquesta sol·litud quasi mística ens embarga de felicitat. Ens sentim afortunats, i tenim molt a agraïr pels moments que estem vivint.






Estem fent una travessa que va sobre rodes, on la pressió que imposa en certs punts la dificultat orogràfica, ho compensa l'excel·lent meteorologia que ens acompanya. Amb les pells posades arribem al Silvretta Pass (3.003m.), un altiplà bestial que per la seva dimensió no sembla un coll, i que està flanquejat pels cims del Signalhorn (3.210m.) i pel Gletscherchamm (3.173m.). El sol que ja està de baixada junt amb els núvols prims, donen una llum màgica que es reflexa sobre una neu ja molt transformada amb el pas de les hores.





A ma dreta distingim en primer pla el Silvrettahorn (3.244m.) i el Silvretta Egghorn (3.147m.). Al fons de la vall veiem la primera zona habitada després de 4 dies. El descens del Silvretta Gletscher és molt suau, però la neu malgrat estar humida encara es deixa esquiar. Cal gestionar bé la línia a seguir per no tenir que remar, sabent fins on podem fer girs continus i a partir d'on cal encarar la baixada amb empenta per salvar els ressalts que presenta la gelera.






No s'aprecia cap esquerda però, ens limitem a seguir les traces d'altres esquiadors sempre per la dreta i molt a prop d'un munt d'allaus de fusió, que es van desencadenant de forma natural durant les hores de major insolació a causa de la seva orientació Sur. Al mateix costat trobem el pas de Rote Furka (2.688m.) que caldrà fer demà per tornar a Àustria. Es tracta d'un coll que es caracteritza pel seu alt risc d'allaus, i que cal afrontar a primera hora del dia. Però avui no està en el nostre camí, ja que ens dirigim cap al Silvretta Hutte, el primer refugi que es va construir a la zona, i que va donar nom a la travessa.





Quan ja comencem a preguntar-nos on està, apareix al fons de la vall després d'un fort canvi de rasant. Finalment arribem a les 19h al Refugi Silvretta. Porto els peus i els mitjons literalment regalimant d'aigua. És el que té fer travessa amb material lleuger o de competició. La causa que ho ha propiciat, a part de tenir que fer trams a peu a les hores de més calor, és que la bota no té carcassa a la part davantera, i porta el botí al descobert. Per tant, es va acumulant neu de forma constant que a la llarga acaba convertint-se en aigua.






Sort que el paper de diari, cada nit fa miracles per tornar a tenir les botes eixutes l'endemà... Al fer el check in a recepció, ens adonem que no tenim reserva per avui, ja que vam avançar la ruta un dia, i no hem pensat a comentar-ho al refugi anterior a la hora d'esmorzar per que avisessin. Aquesta errada, li ha costat especialment cara a l'Àngels, ja que és vegetariana i no li han volgut preparar res especial per sopar. El menú ha estat a base de Sopa de remolatxa i Lasanya de carn que tenien preparada per un grup que ha anul.lat la reserva.







Sort n'hem tingut d'això, sinó haguéssim hagut de menjar dels nostres queviures. El preu de la Mitja Pensió 60,50 euros ha estat el més car amb diferència. Quan entrem al menjador la gent se'ns queden mirant una mica estranyats, serà per la hora tardana o per la cara de cansament...? A la mateixa taula ens trobem a la parella que ens hem creuat durant el dia en un parell d'ocasions. L'edifici totalment reformat, data de l'any 1.865 i el seu menjador encara conserva part de l'encant d'una altre època, amb antics objectes relacionats amb la muntanya, que ara formen part de la decoració.





Després de l'àpat decidim fer un canvi de plans, descartant la darrera etapa de la ruta clàssica. Demà tocava fer el cim del Silvrettahorn i tornar a dormir al mateix refugi, però no ens atrau la idea. La veritat és que els guardes del refugi es podien haver implicat molt més, al no tenir cap mena de consideració vers l'Àngels. Aquest fet i la possibilitat de tornar al cotxe per una altre vall, han estat les raons del canvi. Abans d'anar a dormir sortim a la terrassa, des d'on s'observen en la llunyania les llums d'una població. L'endemà ens confirmen que es tracta de Klosters a tocar de Davos, conegut  per ser on fan anualment un cicle de conferències macroeconòmiques.


5 ETAPA SILVRETTA H. - WIESBADENER H. 10.7KM; 1.000M+; 2H26'R



A les 8h45'després d'un bon esmorzar sortim amb la intenció de fer el cim del Sivrettahorn, i  anar a dormir al Wiesbadener Hutte. La pujada és de molt fàcil fer, remuntant la glacera d'ahir a la tarda, però en sentit contrari. El seu desnivell constant ens permet mantenir una conversa sense símptomes d'ofec. El dia torna a ser de pel·lícula. Som com petites  formigues enmig d'un oceà blanc.







L'objectiu és veu a la llunyania, i espera la nostra visita. Es tracta d'una llengua de neu que sembla dòcil doncs no fa cap moviment; Potser encara és molt aviat... Quan arribem a l'alçada del pas de Rote Furka, que vam descartar, observem com es fan enrere la parella d'austríacs, ja que tampoc ho veuen clar. Abans d'arribar al peus de la pala d'accès al Egghornnlücke, parem a fer un mos i de pas fem unes pràctiques d'orientació amb la brúixola.





El pendent que tenim per davant està catalogat segons la ressenya com S4 (Inclinació superior als 35º-40º). Estudiem quin traçat és el més segur a seguir, decidint que farem l'ascens pel mig d'on s'han produït diversos allaus els dies anteriors. Comencem a pujar amb esquís, però aviat veurem que els grumolls de neu que hi ha, no es desfan al nostre pas, i són boles de gel que resulten molt incomodes, ja que la base dels esquís només tenen un punt de contacte amb el ferm, i és molt probable perdre l'equilibri.






Com que la ruta cap al Sivrettahorn per nosaltres és de no retorn, ens toca carregar els esquís a la motxilla. Amb grampons fem via cap amunt, travessant diferents purgues de neu, tenint que improvitzar el camí constantment, ja que el mantell presenta trams durs i altres on ens enfonsem per sobre el genoll. Es fa molt feixuc i el sol escalfa de valent. La suor que em cau del cap, s'incrementa amb el pas del temps. Un cop arribem al Egghornlücke (3.047m.) descarreguem la motxilla, ens hidratem i continuem cap al cim amb el piolet a la ma.









La panoràmica que es veu està presidida en primer terme pel Piz Buin i la glacera d'Ochsentaler. Per davant tenim a la parella d'austríacs que finalment giren cua per que no veuen clar l'estabilitat de la pala. Nosaltres seguim, tot i que cada vegada la neu està més "podrida", amb trams que s'enfonsa fins la cintura. Després de superar un esperó rocós grimpant, l'Albert obre un flanqueig cap a l'esquerra, que quasi ens portarà fins a l'aresta cimera. En poca estona seguim la carena vigilant de no atansar-nos més del compte a la cornisa.





A dalt del Silvrettahorn (3.244m.), com sempre trobem una gran creu i aprofito per escriure una nota al llibre de visites. Des del cim divisem el refugi de Wiesbadener que resta a uns 800 metres de desnivell per sota. Estem satisfets, per que hem culminat els tres cims principals de la travessa, cosa que ja dóna un caràcter més important a la ruta, qualificada ara com bastant difícil. Durant el descens amb esquís tenim un invitat d'excepció: Els blocs de gel de formes i mides dispars que s'amunteguen desordenats uns sobres els altres, provocant un autèntic caos a la gelera d'Ochsentaler.





Abans d'arribar al refugi cal guanyar uns 20 metres de desnivell. Jo opto per posar pells, mentre que l'Albert i l'Àngels no, pujant fent escaleta. Salvat el darrer obstacle, enfilem avall en diagonal, tenint que fer després un llarg schuss en direcció oposada, ajudant-nos dels pals per acabar de rematar la jornada. Son les 17h45 i ens prenem un altre "Birroffen" a la terrassa del refugi.







El fet d'haver canviat el plans de l'etapa, m'ha permès retornar el piolet que m'havien deixat molt amablement, amb l'agradable sorpresa de recuperar el piolet perdut al Dreiländer Spitze que ha portat un guia francès cap al Wiesbadener Hutte. Encara ens queda temps per fer una dutxa ràpida abans de sopar (Sopa + Plat de Pasta i Carn + Crema).






6 ETAPA WIESBADENER H. - JAMTAL H. 10.4KM; 835M+; 2H04'R; 5.0KMH


Avui recuperem el dia que ens vam saltar quan tocava fer algun dels cims opcionals des de Jamtal Hutte per fer una excursió circular, amb la diferencia que ho farem en format linial i amb tot el pes de la motxilla a l'esquena. Sortim a les 8h30' seguint la glacera de Vermunt en sentit invers, fins el peus del Dreilander Spitze, on s'aprecien diferents cordades que estan fent les darreres voltes maries abans de descalçar-se els esquís. El dia s'ha llevat força tapat, però la temperatura és agradable.






Al peu de l'Ochsen Scharte fem una parada per reposar líquids i sòlids. Quan ens reincorporem, un grup bastant nombrós (12 persones) que ha baixat del Dreiländer Spitze, ens segueix fent el mateix recorregut que nosaltres. Ens dirigim cap a un petit pas que hi ha entre aquest pic i el Jam Spitze. L'Albert, pren la davantera i nosaltres el seguim, dibuixant unes voltes maries que cada cop són mes difícils de negociar a causa de la inclinació de la canal.






De sobte el grup, liderat pel seu guia, comença a augmentar el ritme, com si es tractés d'una cursa, pressionant a l'Àngels per que deixi pas, i avançant-la sense cap mena de mirament, en un punt compromès. Un xic més tard el leader del grup em passa, i s'enganxa darrera l'Albert, en el punt més crític del corredor sense mantenir la distància de seguretat, que en cas d'haver patit una relliscada hagués comportat un efecte domino...






L'ultim tram fins el coll està molt gelat. Quan decidim treure esquis és un pel massa tard i ja no presta a posar-nos els grampons, encarant els darrers metres a peu, i fent servir les fixacions dels esquis com ancoratge. Una vegada a dalt, nomes cal flanquejar uns metres per darrera el Jam Spitze, per arribar al Jamjoch (3.079m.), i d'aquí en 10' fer el cim del Hintere Jam Spitze (3.155m.) amb els esquis als peus a les 13h00.





El descens que tenim per davant són dels que ens quedaran gravats a la nostra retina per molt temps. Dues pales sostingudes i llargues pel mig de la gelera de Jamtal, on aprofitem per enregistrar els darrers vídeos de la sortida. Es tracta com d'una excusa per aturar-se i assaborir un plaer que volem eternitzar uns minuts més. Passada aquesta part només ens resta agafar embranzida per lliscar amb celeritat pels pendents suaus, que resten fins arribar al Jamtal Hutte, per evitar quedar-nos frenats a la neu primavera que hi ha a aquestes hores a les cotes baixes.





Tot i així, per accedir al refugi cal remuntar uns metres que fem sense pells però amb la talonera de la fixació lliure. Son les 14h45' i aprofitem per menjar un parell de plats de sopa que posen a disposició dels excursionistes de forma gratuïta. Després sortim a la terrassa exterior on ens prenem la cervesa de rigor, acompanyada de torrades amb xoriç i fuet que he carregat durant aquests dies i que definitivament liquidem. Malgrat ocupar uns seients de privilegi, arrecerats del vent, aviat tenim que recluir-nos cap a la habitació, on fem la migdiada, doncs sembla que el temps s'està girant.



7 ETAPA JAMTAL H. - GALTUR (1.590M.) 10KM; 70M+; 57'R; 11.4KMH


El darrer dia l'Àngels, no volia castigar-se i ens va proposar que féssim un puja-baixa a un dels cims pendents, encara que la meteorologia es preveia força dolenta. En llevar-nos a les 6h es va confirmar el pronòstic de mal temps, i vam decidir no arriscar. Després d'esmorzar amb calma, vam  recollir els bàrtols com cada dia. Sota un ambient més fresc i amb molts núvols baixos que impedien la visibilitat dels cims, iniciem un descens suau i plàcid per la Vall de Jamtal durant 10 Km fins el poble de Galtur on estava la furgoneta.





Durant aquest tram vam poder comprovar de primera ma el munt d'allaus de fusió i de fons que durant les darreres jornades de calor havien anat caient de forma natural, pel propi pes del mantell humitejat des de la superfície fins a la seva base. Més d'un havia travessat la pista per on circulàvem, amb la conseqüent destrossa de massa forestal, al arribar a cotes baixes on hi havia vegetació.







Cal dir que el descens d'aquesta vall, s'ha d'afrontar pel matí, ja que a les hores de major insolació, és un perill a causa del risc d'allaus. Durant el trajecte ens creuem un parell de cops amb una ratrac que cuida l'estat de conservació de la pista per accedir al Refugi de Jamtal. Passada 1 hora arribem amb els esquis als peus fins l'entrada de Galtur, on fem les darreres fotos com a cloenda de la ruta. El temps s'està girant, i el fred i el vent es fan sentir.






Després de posar-nos la muda de carrer, anem a fer una volta pel poble i a prendre quelcom per escalfar el cos. Abans d'iniciar el retorn amb furgoneta cap a casa anem fins a Wirl (1Km), l'últim poble de la vall, on teòricament acaba la Silvretta, i que vam descartar a darrera hora, per poder fer algun cim més. A partir d'aquest punt no hi ha possibilitat d'avançar per carretera fins a mitjans de juny, doncs hi ha una estació d'esquí de fons. Divendres 18 a les 12h agafem carretera i manta que s'allargarà fins el dissabte a la tarda-nit quan cadascú arribarem a casa.




Lluís Planagumà i Grífol














Publica un comentari a l'entrada