11 de gener 2013

MARATO DE MUNTANYA VALL DEL CONGOST 18/3/12



MARATÓ DE MUNTANYA VALL DEL CONGOST 18/3/12




El 18 de març va tenir lloc, la marató de muntanya més emblemàtica i mediàtica de Catalunya en l’actualitat, i la que ostenta el major desnivell acumulat 6.400 metres+ (3.200 m. +/-) del panorama nacional. Com és habitual, les inscripcions ens van exhaurir abans de finalitzar el període establert. El boom de les curses i els ultres de muntanya dels darrers anys, en part són culpa dels èxits internacionals assolits per atletes de la talla d’en Kilian Jornet, entre altres… 




Entre els inscrits moltes cares conegudes que no es van voler perdre la cita, excepte els companys lesionats, com és el cas d’en Jordi Martí o en Jordi Cols. Durant la setmana anterior a la prova, només vaig sortir a entrenar un dia, a causa de les molèsties al pubis que cada cop apareixen amb més freqüencia… Per fi, podria disputar per primera vegada la cursa en format Marató, ja que per un motiu o altre no havia participat des de l’edició del 2004, quan encara tenia el format de 30Km, que serà recordada per que es va córrer sota un ambient plenament hivernal amb molta neu a les cotes altes del recorregut. 




Diumenge de matinada quedem en Toni Jofre i jo amb en Jordi Martínez Rami, que ens passa a recollir per anar tots plegats cap a Aiguafreda. A les 6h del matí, ben puntuals anem camí del pavelló esportiu per recollir pitrals. Allà ja coincidim amb en Jordi Garcia, en Francesc Boada, amb en Dani Galera i la Rosa Navarro per citar als més propers…L’ambient a la línia de sortida era el de les grans ocasions amb un gran nivell d’atletes. El dia es presentava fresca primera hora, però segur que més tard el sol es faria notar… 




Una de les sorpreses agradables abans de començar, va ser trobar en Dani Roig, que portava un mes de repòs per curar una pubalgia. A les 7h es dona el tret de sortida des d'Aiguafreda que es troba a uns 450 metres s.n.m. Surto força endavant per evitar qualsevol embús al primer corriol. Per sort tenim un tram d’asfalt, i un altre de pista d’1Km aprox. que serveixen per estirar el gros del grup. En aquest punt m’emparello amb en Dani, que comenta que ha vingut a provar-se de cara al UT Serra de Tramuntana, i veure com respon el cos a les molèsties.




Jo li explico que també tinc dolors des de fa temps a la zona del pubis i que també m’ho he de fer mirar. Molt aviat deixem la pista per enfilar corriol amunt. El ritme és viu i durant una estona seguim l’estela de la Núria Picas, clara favorita a la victòria final, amb qui creuem quatre paraules. Quan retornem de nou a la pista veiem com mica en mica la Núria, es va allunyant i va guanyant metres de més. En breu passem pel Km 5 Sant Miquel de Canyelles amb 34’43” on hi ha el primer avituallament.




Després de creuar un torrent enfilem per corriol una llarga i forta pujada que ens farà guanyar 550 metres + en 3Km a través de la Serra de Picamena  que creuem d’oest a est fins a la cota 1.075 s.n.m., molt aprop del Collet del Mas. Malgrat que en Dani va uns metres més enrere, recupera terreny en el darrers metres abans d’arribar a l’avituallament de Sant Cebrià al Km 10.2 on passem en 1h11’04”. Aprofito per menjar plàtan i taronges, el meu menú típic en cursa.





Tot seguit, gaudim d’un descens entretingut per senders on es van intercalant posicions, entre els atletes que anem al mateix ritme. Durant aquest tram, començo a patir punxades sota el ventre i al pubis a causa dels impactes que provoca cada passa contra el ferm. Com que el dolor s’aguditza, he de reduir una marxa i evitar forçar del tot. Al pas pel Km 15,5 situat al Pont del Peu de Costa, hem perdut 700 metres negatius. Porto 1h40’56” en cursa. Carrego de nou piles al control per no defallir. A partir d’aquí ja no coincidiré amb en Dani que es queda un xic enrere. 




A continuació ens endinsem en una zona anomenada Paradiso, resseguint cap amunt la Riera de Vallcambrils. Es tracta d’un racó quasi inexpugnable i verge on s’aprecia que la organització ha obert pas entre la espessa vegetació, per traçar la cursa, recuperant part d’un sender que no fa massa estava perdut entre la bardissa. L’itinerari ara és un continu trenca cames, amb petites pujades i baixades que van castigant el físic sense donar-se’n compte. Arribats al Km 19,5 després de 2h13’29” i on es separen la Mitja Marató i la Marató, ens trobem en un dels punts calents de la carrera, ja que en 5Km de distancia cal afrontar 900 metres +. Estem al Pla de Llobins, als voltants de nou d’Aiguafreda. Davant nostre tenim la primera prova de foc del dia, un mur on caldrà regular les forces per no pagar-ho més tard…! 




En breu iniciem l’ascensió al Purgatori, i tal i com indica el seu nom, es forma una especie de “via crucis” format per atletes en filera que més que córrer es dediquen a caminar cap cots, amb les mans sobre les cuixes per donar-se impuls i mantenir l’equilibri en les dretes rampes. La gran majoria transitem en silenci, concentrats, escoltant la nostra respiració, per no disparar les pulsacions més del compte, ja prou altes de totes formes. 




La cursa transcorre per dins un sotabosc molt dens on pràcticament no hi entra el sol, que ja llueix amb força a aquestes hores. Al control de pas del Km 21,5 marco 2h33’16”. Durant gran part de la pujada puc compartir kilòmetres amb la Judit Casas, segona classificada femenina, que en el tram final s’escapa per davant, a l’alçada del Collet del Passarell, i que ja no tornaré a veure més…! Es aquí on m’emparello amb en Miquel Morales, conegut arrel de la Marató Hivernal de Campdevànol del passat mes de febrer, amb qui conviurem junts gran part del que resta de cursa. 







En poca estona ens presentem a Can Vellber on hi ha un nou avituallament, encara que no hem trobat ni rastre de les Voll Damm que anunciaven que hi hauria…! Després d’una suau i curta baixada fins el Collet de Sant Martí, encarem l’últim tram fins el Turó de Tagamanent, amb molta menys fluïdesa a les cames. Està clar que el Purgatori, ha passat factura i està evidenciant importants diferències de temps en la classificació. 





Els petits grups que s’havien format han disminuït el nombre d’integrants o han desaparegut. Un cop a dalt de Castell de Tagamanent, Km 26,5 amb un temps de 3h24’18” iniciem un fort descens de 4 Km, la gran majoria per corriol i evitant la pista, amb un primer tram molt tècnic i amb algun que altre molt vertical on cal mantenir l’equilibri per no caure, posant els 5 sentits, ja que els reflexes no estan al 100%. A mitja baixada em trobo al Yves que fa de control i que ens esperita amb crits d’ànim. Junt amb en Miquel, mantenim un bon ritme i anem sumant kilòmetres, però sense l’euforia de les primeres baixades…






A l’avituallament del Km 29 després de 3h45’20” coincidim amb en Jordi Martin del Diedre, que ha abandonat per culpa d’una torçada al peu. Estem als voltants del poble de Tagamanent, i després de baixar unes escales travessem la carretera C-17 per un pas subterrani. Durant uns instants trotem per una via paral·lela fins un punt on creuem el riu Congost, aquest any amb un cabdal d’aigua molt inferior al normal per aquesta època de l’any. Estem al Km 30 i encara ens queden 700 metres de desnivell positiu per salvar, que cal sumar als més de 2.300 m. que ja portem a les cames…! Hem arribat a un punt de la cursa, on caldrà armar-se de paciència. Al Km 31, cal superar un marge infernal,  que faran saltar totes les alarmes. Diverses rampes estan a punt de dir la seva.






En els propers 8 Km patiré tant física com mentalment com feia temps! Al pas pel control del Km 32 portem 4h15’24”. Tant jo com en Miquel en el tram del Sot del Bac iniciem una progressiva baixada de ritme. Tenim que lluitar contra el nostre subconscient, que vol relaxar les cames. Aquesta lleugera disminució en la cadència de cada pas, es traduirà en una pèrdua de fins a 10 posicions. La xafogor també té part de culpa, així com els dolors al pubis que han seguit donant la tabarra en gairebé tot el dia.








En el transcurs de la marató he estat reflexionant sobre el meu futur esportiu a mig plaç on no em veig acabant una prova de 166Km com l’Ehunmilak amb aquestes molèsties, per tant hauré de posar fil a l’agulla, i anar al “mecànic” per revisar chasis i motor, si vull afrontar una aventura de més de 30 hores d’esforç en condicions. Una vegada a dalt del Grau de la Trona, podem recuperar l’alè vorejant els cingles de Bertí fins el Grau de l’Avellaner, on iniciem un descens ràpid fins a la Masia de Valldeneu. Només ens resta la darrera pujada de 200 metres + que s’em travessa més del compte i que ens portarà fins el Grau del Presseguer. D’aquí fins el Grau de Can Tresquarts em deixo portar amb el pilot automàtic endollat. Quan arribo finalment al Km 39 amb 5h22’46”, sento com el cap allibera una certa pressió acumulada per la fatiga, el neguit i el malestar de la pubalgia. Els últims 3 Km em llenço muntanya avall deixant enrere en Miquel, recuperant 3 posicions i entrant a meta 36è classificat de la general i 8è de la categoria amb un temps de 5h43’05” a 8'10"/Km. 


Després de la dutxa al pavelló, torno cap a la línia d’arribada on comentem la jugada amb els diferents companys que avui han participat. Per acabar torno a Barcelona amb el cotxe de l’Albert Herrero i la companyia de nou d’en Toni Jofre.



CLASSIFICACIÓ GENERAL

VIDEO RESUM

RECORREGUT:


 



Lluís Planagumà i Grífol













Publica un comentari a l'entrada