02 d’octubre 2012

LA PORTA DEL CEL'12

LA PORTA DEL CEL’12


Es tracta d'una de les travesses entre refugis de muntanya més veteranes del Pirineu. No és tant coneguda com els "Carros de Foc", però ostenta un major desnivell acumulat 11.000 metres, i transcorre entre el Pallars Sobirà i l'Arieja (Franca). Entre els dies 17 i 21 d'agost junt amb la Beth Porcar, i els companys de feina, Àlex Saldes i Carles Roca, hem realitzat la ruta gaudint d'un entorn privilegiat, encara desconegut pel gran públic, fet que li dona un caire més aventurer. El traçat que ja feia anys que estava en la recàmera d'activitats pendents ja sigui per motius meteorológics, laborals o simplement d'agenda, ha superat les expectatives.



Així doncs després d'haver rebut la confirmació de la reserva pertinent via mail i d'haver fet la paga i senyal, només calia esperar que ens acompanyés el bon temps. Divendres 17 d'agost en plena canícula i onada de calor sortim de Barcelona en direcció Tavascan on arribem sobre les 19h. Mitja hora més tard, amb una temperatura més agradable iniciem la ruta que ens portarà fins el Càmping de Graus. Sortim tot just davant de l'oficina de turisme del poble, seguint el curs del riu Tavascan.



Després de trescar 1 hora per sender i fer un curt tram de carretera que porta a la Pleta del Prat, arribem al Càmping de Graus abans que es faci fosc. En total han estat 4.5Km i 225m. de desnivell positiu. Un cop a lloc, recollim la documentació a la recepció del càmping, així com el mapa de la travessa i la samarreta d’obsequi. Cal deixar constància que la Susanna, persona de contacte de l’organització que va fer la reserva dels diferents refugis, no va tenir prou cura en la informació facilitada, doncs ens va assegurar que no podíem sopar si arribàvem més tard de les 20h. 


Aquest horari pel refugis pot valer però no pas per un establiment a peu de carretera on vàrem sopar tranquil·lament passades les 21 hores. Preguem s’ho faci mirar…! Dins del mateix càmping, hi ha una borda que serveix de dormitori comú per la gent que no porta tenda. Quan encara no havíem conciliat el primer son, un fort cop de porta ens va despertar a tots. Entre la foscor, s’obria pas un energumen que anava a palpentes donat cops a tort i a dret, maleint a “Crist i a sa mare”, amb la musica dels auriculars a tot drap. Més tard es va calmar una mica, però durant tota la nit no va parar d’anar al servei i fer la guitza, sobretot al Carles que no va aclucar l’ull en tota la nit…

CÀMPING DE GRAUS - REFUGI DE TAVASCAN 12.4KM 1.550M+ / 620M-


Després d’un esmorzar a base de pa amb tomàquet i embotit, sortim a les 8h30’ per completar l’etapa amb més desnivell positiu de tota la travessa (1.550 metres). Només començar deixem a la nostra esquerra la presa de Graus. El camí és un sender que puja còmodament seguint un rierol amb abundant vegetació a banda i banda que ens portarà fins a Noarre, un petit nucli d’estiueg, que s’accedeix a través d’una pista forestal. A partir d’aquest punt, agafem alçada ràpidament enllaçant ziga-zagues amb forta pendent que ens faran esbufegar més del compte, sobretot a l’Àlex que ha vingut amb l’intenció de deixar de fumar…!


Realment ens trobem en un tram dur, on la calor apreta de valent, tot i que és força aviat, i farà especialment feixuga la nostra marxa. Ens trobem en els dies més càlids segons els registres estadístics dels darrers anys. Sort que "Deu apreta però no ofega", i ens podem refrescar al Forat del Guerossos on fem una paradeta per recuperar forces. A partir d'aquí el paisatge s'obre i el bosc cada cop es més esclarissat. Un cop dalt d’una especie de coll arribem a la Pleta de Guerossos a la cota 2.000. 



Si mirem enrere divisem una frondosa i extensa massa forestal per on hem estat caminant les darreres dues hores. Si seguim endavant transitem per un lleu replà en baixada en direcció a un salt d’aigua que remuntem per la seva dreta fins a trobar-nos amb l’estany de la Pleta Vella. El ritme que portem és homogeni i no hi ha símptomes de defalliment, però quan divisem l’estany Blau del Mig a 2.350 metres, no podem dissimular les ànsies de fer-nos un bany com cal. Portem 7Km i 1000 metres +.


Són aproximadament la 13h del migdia, i tant en Carles com jo no dubtem a capbussar-nos dins el llac. L’aigua està freda però podria ser pitjor. L’Àlex no té cap més alternativa que tirar-se malgrat sembla que es volia fer l’orni…! Durant la parada aprofitem per menjar-nos els entrepans que teníem preparats pel sopar d'ahir. De moment ens hem creuat amb nomès tres o quatre persones. Pel que sembla i com passa moltes vegades, el protagonisme d'un cim emblemàtic, en aquest cas, la Pica d'Estats, el més alt de Catalunya, comporta que s'amontegui un volum exagerat d'excursionistes en un punt concret, cosa que no passa en les valls dels voltants que finalitzen en cims més humils. 


Després de la llarga parada, la fresca es comença a notar, i prosseguim la ruta fins el Coll de Certascan de 2.586 m. Encara ens resten 300 metres de desnivell fins el cim però ja quasi s'aprecia. El camí molt directe, puja fent ziga-zagues, per la restes d'una tartera molt descomposta, que ens fa patinar enrere més d'un cop. Finalment fem el Pic de Certascan de 2.853 metres a les 15h després de 2h58' de temps real en marxa i quasi 10Km. 



La vista des de dalt permet veure amb claredat el Montvalier (El Senyor del Couserans), el Ventolau, i el Montroig. El Verdaguer i la Pica d'Estats es distingeixen entre la llunyania. El Pic de Certascan Nord està davant nostre, en un primer terme i marca la frontera amb Franca, nomès ens separa una fàcil cresta amb tres sifons, però la resta no es deixa convèncer. L’alternativa de baixar per una llengua de neu que quasi arriba al llac de Cerstacan no ha tingut éxit…!



Marxem cap avall després de 15', ja que el cel es tapa i s' intueix alguna cortina de pluja a l'horitzó. Durant el descens de nou cap al Coll de Certascan, l'Alex apreta a córrer per la pendent i jo el segueixo des del darrera de tot. No hem pogut evitar posar-nos a prova, és el que te ser competitiu... Una vegada oberta la ferida, les hostilitats continuaran durant tota la travessa, sempre a càrrec del instigador Alex, que vol imposar la seva llei... 



Com que no hi ha pressa, i veient que s'han obert noves clarianes i fa molta xafogor,.parem a fer una nova remullada, ja molt a prop del llac de Certascan i del mateix refugi. Aquest estiu l’aigua no té la fredor d’altres anys i convida a entrar-hi més sovint. A les 17h30’ finalitzem l’etapa al Refugi de Certascan. Una vegada a lloc i instal.lats, fem una sessió d’estiraments mentre ens hidratem amb una birra. En total han estat 12.4 Km segons el Gps i el temps real invertit en moviment 3h51’ en el meu cas. 


Abans d’anar a sopar coincidim amb l’Ester i el seu marit. Ens hem vist en un altre lloc, però estem desubicats. Donant-li voltes arribem a la conclusió: Ens coneixem de la feina, però ens ha costat una bona estona adivinar-ho. Per postres, al seu marit li sóc molt familiar i resulta que vam compartir taula al Refugi de Conangles fa un parell d’anys. Curiositats de la vida! El sopar a base de llenties, amanida i cuixetes de pollastre ha servit per reposar forces, i compartir batalletes amb la resta de companys de taula, on hem conegut a la Cèlia i el Pedro, que són habituals de curses d’asfalt i muntanya, i que també fan la travessa en el mateix nombre de dies que nosaltres.


En acabar, en Jan Gamarra, el guarda del refugi, ens ha mostrat un vídeo de tota la ruta on explica detalladament cada etapa i les seves dificultats. També ven el llibre que ha publicat a través de l’editorial Alpina. L’Àlex, en Carles i la Beth s’en van a dormir i jo em quedo xerrant i mirant fotografies d’esquí de muntanya d’en Jan, amb la companyia d’en Willy (Excuiner del Refugi d’Amitges i actual guarda d’Ulldeter). Aprofito per carregar el track de les dues etapes següents que no havia pogut fer, ja que l’etapa de demà si hi ha boira és molt perdedora, encara que tot sembla presagiar que tindrem bon temps.


REFUGI DE TAVASCAN – REFUGI DE PINET (FRANÇA) 13.4KM 1350M+/ 1350M-


L’endemà després d’esmorzar sortim del refugi a les 7h45’ en direcció est, baixant per un corriol, amb una gran cascada que queda a la nostra dreta. Aquest, ens portarà fins al peu d’una canal d’herba d’uns 150 metres de desnivell que puja forta fent diagonals de punta a punta. Un cop a dalt, ens trobem al Coll de Llurri, des d’on s’observa una envejable panoràmica tot i que el dia s’ha aixecat una mica rúfol. S’albira el refugi gràcies a la seva teulada vermella amagada entre les roques.



Ens encaminem cap a l’Estany de Romedo de Dalt. La Beth i l’Àlex han pres avantatge i sembla que portin un cuet al cul. El dia no pinta massa bé i com que l’etapa és llarga i possiblement la més dura, decideixen no perdre temps. El perfil altimètric presenta unes dents de serra, que no donen opció al descans. En Carles i jo, embadalits amb el paisatge idíl·lic que forma l’illeta de l’Estany de Romedo de Dalt, perdem força estona fent fotografies i assimilant tot el que els nostres ulls poden. 



Una vegada reagrupats, cal superar una escletxa a la roca amb una corda fixa per arribar fins a l’Estany de Romedo de Baix, que voregem  per la dreta fins a la presa. He fet 4,2Km en 1h14’ de temps real, la meitat del temps total emprat (2h25’). A partir d’aquí avancem per la vall que forma el riu Guiló, on podem contemplar un bon ramat de cavalls que pasturen feliçment, per un terreny pla amb petits aiguamolls. 
Seguint les fites, iniciem forta pujada de 450 metres per una zona poc fresada, i on es habitual desorientar-se amb condicions meteorològiques adverses. 



Per sort, sembla que el dia s’està aclarint i no haurem de patir. Una vegada al coll de l’Artiga a 2.477 metres entrem a França. El nostre horari segons el llibre de ruta, cada cop es desvia més i aviat hi han apostes per adivinar l’hora d’arribada… En total portem 3h53’ per fer 6,6Km, encara que de temps efectiu només són 2h03’. Malgrat això fem una parada tècnica de 30’ per menjar quelcom, coincidint amb en Jan que ha acompanyat un tram, en Willy i la seva parella que avui volen dormir al Refugi de Vallferrera, i que ja torna de nou cap al refugi. 



També ens trobem a l’Anna i el Raul, una parella de Vitòria que també fan la mateixa ruta, però que surten molt abans del coll que nosaltres. La baixada de 350 metres és a través d’un terreny ple de blocs de granit que fa afluixar el ritme sobretot de la Beth i en Carles menys agosarats que l’Àlex i jo mateix, que agafem avantatge amb celeritat brincant com les cabres. Estem transitant per un racó del Pirineu poc explorat i molt salvatge, que a l’hivern deu fer basarda. A la cota 2.100 ens toca remuntar la tercera pujada del dia. 


Aquest cop fins la Pointe de Recós a 2.447 metres. A mitja pujada hem parat per picar quelcom amb vistes a l’Estany de Montestaure. La calor apreta de valent i de tant en tant ens remullem la gorra en algun torrent d’aigua fresca. Guanyem alçada per un terreny descompost, tipus tartera, molt dret que provoca la caiguda d’algunes pedres al nostre pas. El darrer flanqueig, transcorre per un sender poc marcat i amb un bon pati a la nostra esquerra. A l’hivern, és d’aquells punts on no pots cometre cap error si no vols anar a l’altre barri, amb més de 500 metres de pala directe.


Ja fa 6h30’ de rellotge que hem sortit, de les quals menys de la meitat són de marxa real. De fet no ens preocupa massa la hora de finalitzar l’etapa sempre i quan tinguem un plat a taula… Ens agrada impregnar-nos d’aquesta atmosfera de solitud que es respira. La Pointe de Recós és un petit pas que hi ha a l’esquerra de laPointe i del Pic de Montestaure que tanquen un circ juntament amb el Pic de Broate. Baixem per la vessant est en direcció al Picou de l’Estela. El abruptes trams d’herba provoquen alguna aterrissada de cul divertida. 



Les vistes són impressionants destacant per sobre de tot la piràmide somital de la Pointe de Montcalm (2.938 m.) al costat del Pic de Montcalm (3.077 m.), molt més arrodonit. El Refugi de Pinet, es veu de lluny, i mica en mica anirem retallant-li distancia. Quan ja tenim clar que en 10’ hi som, un espadat ens barra el pas, tenint que desfer un tros, i remuntar uns metres més, per després baixar fins el llit del torrent que porta aigua de desglaç i salvar de nou el desnivell perdut, grimpant per una paret amb l’ajuda d’un cable. 


Aquest barranc anomenat la Valleta de Barz, baixa directament del Port de Sotllo, per la vessant francesa. Encara queda una ampla llengua de neu gelada, que capta la nostra atenció. Perdem força estona mirant el seracs que es van trencant i palpant les textures llises del gel en el seu procés de fusió. El curs del riu s’ha obert pas entre la neu, formant una galeria natural subterrània que l’Alex i jo ens atrevim a creuar per dins.




Un cop superat el ressalt de roca, només ens cal fer un curt descens durant 10' fins el Refugi de Pinet (2.246 m.), que està situat davant de l’estany del mateix nom. Abans d'arribar l'Alex em repta de nou, tot i que aquest cop arriba pels pèls abans que un servidor...  En total, han estat 13.4Km i 1350m+ invertint 10h per arribar a les 17h45’. El temps de marxa a peu.segons el Gps han esta 4h32’. La sorpresa del dia, ens la donen a recepció. 



Resulta que no tenen cap reserva ni per avui ni per qualsevol altre dia, i això que vàrem pagar per evitar de trucar als diferents finals d’etapa. Per sort, ens permeten dormir al refugi lliure, que està al costat. Aclarida la nova situació, juntament amb l’Alex ens afanyem abans que faci més fresca a capbussar-nos a l’Etang de Pinet i a creuar-lo nadant d’ample a ample. Una bona manera de relaxar els músculs i de pas per treure la suor de tot el dia. 



A la terrassa del refugi hi ha força ambient esperant la hora del sopar. Al voltant del llac, diverses tendes de campanya del mateix format ens crida l’atenció. Algú ens informa que es poden llogar al mateix refugi, si un no vol carregar la seva a coll fins aquí. Avui per sopar el menú ha estat el següent: Crema de verdures que hem repetit fins la sacietat; Llom en salsa acompanyant d’arrós; Iogurt. Tot i que sabíem que el guarda del refugi té predilecció per tocar i cantar amb la seva guitarra després de sopar, avui el cansanci general ha fet que ens retiréssim a descansar més aviat.

  
REFUGI DE PINET – REFUGI DE VALLFERRERA 14.3KM 1.200M+ / 1.500M-


Malgrat que en la majoria de refugis, l’esmorzar és bastant avorrit i simple, a base de torrades i la melmelada de rigor, una tret inequívoc que delata que ens trobem a França, és que mai posen un plat a taula, sinó que deleguen el tovalló a fer el seu servei… Amb una sensació tèrmica més freda que els dies anteriors a causa del vent que bufa suaument, partim a les 7h40’ cap a la ruta dels cims de 3.000 metres. El camí puja paral·lel a la valleta de Barz per la seva esquerra fins a l’alçada de l’Etang d’Estats que ens queda als postres peus. 



Ens trobem envoltats de grans parets que encara no deixen passar els raigs del sol. Al fons a la nostra dreta s’adivina el Sotllo (3.073 m.) i la carena culminada pels Guins de l’Ase i els Guins dels Talps. A partir d’aquí, girem cap a l’esquerra per un fort pendent fins arribar a l’Etang de Montcalm (2.557 m.). Aviat es nota que avui serà una etapa molt concorreguda, a causa de la presencia de cims de primer ordre. Un mica més amunt, ens passa davant un gos que vam saludar ahir tarda al refugi. 



Es tracta d'un Pastor belga, amb ànsies de fer via. Ens esperem a que arribi la mestressa, amb qui compartirem part de la ruta fins el Pic del Montcalm. El ritme que portem es bo i agafem alçada ràpidament. En breu voregem per la dreta un estany a mig desglaç amb aquell blau turquesa tant característic que captiva totes les mirades. Aviat arribem al Coll de Cometa a 2.905 metres, des d'on es veu la Pica d'Estats. En pocs minuts estem al Coll de Riufred de 2.983 m.



La intenció és fer 3 pics de 3.000 metres i per aquest motiu ens desviem cap a l’esquerra per pujar primer el Pic de Montcalm (3.077 m.) en 2h30’, per després baixar de nou fins el coll de Riufred i continuar cap a la dreta i ascendir la Pica d’Estats ( 3.143 m). El paisatge des de la Pica (El punt més alt dels Països Catalans) és grandiós. A un cantó i a l’altre seguint la carena hi ha tres pics més de 3.000 metres. La Punta de Gavarró (3.114 m.), amb una cresta molt aèria, que cal fer amb sang freda i el Pic Rodó de la Canalbona (3.005 m.) a l’esquerra, que deixem per una altre ocasió, i el Pic Verdaguer (3.133 m) que farem sense dificultat, a la dreta.


Cal dir que hem emprat molt temps contemplant les vistes i gaudint del moment. Els Estanys d'Estats i Sotllo es veuen prou grans tota i la distancia. La agradable temperatura i l’escassetat de vent ens ha permès fer un àpat com cal a dalt del “sostre” de Catalunya. Cap a les 12h30' desfem l'ultim tram de la Pica fins el collet que hi ha abans del Pic  Verdaguer. Jo m'he quedat enrere i veig l'Alex posant-se a prova corrent fins el cim. Quan arribo al mateix punt em crida i m'incita a fer el mateix.



El rellotge ha dictat sentencia a favor d'un... (51" pel primer, 38" pel segon participant). Encara ens queda molt per finalitzar l’etapa, i com que el cel comença a enterbolir-se posem la directa cap el Coll de Cometa. Aquest cop tracem un itinerari diferent que ens deixarà una mica mes a l'esquerra del pas. A l’alçada de la Cometa d’Estats ens agafa l’aiguat barrejat amb una mica de pedra. Com que estem remuntant el Port de Sotllo (2.874 m.), preferim posar-nos el xubasquero a dalt. 



Per sort, una vegada saltem a la vessant sud del Pirineu, s’acaba la pluja i tot queda en un no res!. La baixada per la tartera comporta un nou “pique” amb l’Alex, que es fa un petit tall amb una roca, sense conseqüencies, “gajes del oficio”… La Beth i en Carles molt més conservadors s’ho miren des d’una altre perspectiva, sense posar en perill la integritat física. A les 15h fem una parada per picar quelcom als peus de l’Estany Sotllo



S’ha girat fresca i mirem l’aigua tot dient-nos que avui no fa, per banyar-se. El que no ens imaginàvem, és que una estona més tard, passat els Plans de Sotllo, trobaríem una serie de salts d’aigua amb la seva bassa natural que ens va captivar. El darrer obstacle del dia eren uns 50-100 metres de desnivell positiu, al Serrat d’Areste, i un llarg flanqueig abans d’encarar la baixada cap al Refugi de Vallferrera, que resulta més pesat del compte. El ferm està extramadament sec i es nota que fa molts dies que no plou amb alegria, ja que aixequem una gran polseguera al nostre pas. 


Finalment a les 6 de la tarda, i després de 10h15’ de “tute” arribem al paradís. La sessió d’estiraments i la dutxa van donar pas al sopar, que vàrem fer plegats amb la resta de companys que feien “La Porta del Cel”, compartint anècdotes del dia. L’Alex i en Carles es van encarregar de pagar el vi, tal i com mana la tradició muntanyenca, quan algú s’estrena fent un cim de 3.000 metres. El menú va ser a base de Sopa, Amanida, i Llonganissa a la brasa amb samfaina. L’endemà calia matinar més del normal, ja que es tractava de l’etapa més llarga i a part era el dia de tornada cap a Barcelona.


REFUGI VALLFERRERA – TAVASCAN 20.2KM 1.300M+ / 2.100M-


És negre nit. Fa mandra, però cal llevar-se. A les 6h, ja estem a punt  per esmorzar. A les 6h45’ sortim juntament amb la Cèlia, el Pedro, l’Anna i el Raul per completar el cercle sencer. Ja no cal fer servir el frontal i baixem cap al Pont de Boet, on agafem la pista forestal que ve del poble d’Àreu, per anar fins al parking de cotxes. Una vegada allà, baixem cap al riu Noguera de Vallferrera per creuar-lo pel Pont de la Molinassa i seguir-lo durant 30’ per la seva dreta. 




El ritme és alegre i anem tots plegats en silenci, per no malgastar energies. Arribem a un punt, on la pendent és més forta i el sender s’obre pas entre un bosc cada cop més esclarissat, símptoma de l’alçada que anem guanyant. A la Cabana de Bassello, hi ha gent dormint i continuem avançant per una zona de matolls. Si girem el cap enrere podem veure en primer pla en direcció sud, El Pic de Monteixo, famós per la cursa de muntanya “La Cuita al Sol”, i el Pic de Norís




El grup es disgrega pel propi ritme de cadascú, però una vegada divisem l’Estany de Baborte a 2.300 m. ens reagrupem i fem la primera de diverses fotos de grup amb l’ajuda del trípode. El sol comença a il·luminar els punts més alts del cims, i part de la carena del Pic de Baborte es reflexa dins les plàcides aigües del seu llac. Passem pel costat del Refugi lliure de Baborte, on vaig pernoctar en una altre ocasió, i ens encaminen cap al Coll de Sellente (2.488 m.).



Abans però hem aprofitat per omplir bidons, doncs avui tornarà a apretar fort la xafogor. La pujada, bastant agradable per terreny herbós primer, es transforma en una  tartera en perfectes condicions en el darrer tram. Un cop dalt del Coll de Sellente portem 7 Km en 3h07’ de travessa i parem a descansar i picar algun ganyip, mentre consultem el mapa per endevinar quin cim és La Roca Cigalera, darrera pujada de tota la ruta. A les 10h del matí, la resta de companys excepte en Carles i jo, inicien en bloc un curt descens d’uns 150 metres de desnivell. 


Nosaltres dos, sortim més tard, i malgrat veure a la resta trescar per un camí, optem per agafar una via alternativa més còmode que serveix per estalviar-nos un camp a través ple de blocs irregulars de roca. Ja reagrupats encarem el pedregam previ al Coll de la Llaguna (2.596 m.), on arribem a les 11h. El cim de la Roca Cigalera (2.668 m.) Km10, és un mirador excel·lent de gran part de la ruta d’aquests dies, que queda més al nord. 




El paisatge ha canviat radicalment, circulem per un llom de prat alpí arrodonit i ample que ens permet tenir grans panoràmiques a banda i banda. El grup respira relaxat, doncs ja només queda baixar, encara que no podem afluixar el ritme si volem arribar a casa a una hora decent. Una hora més tard estem a la Cabana de Boldís o de Ribera (2.200 m.), on ens protegim del sol abrasador que cau. Aprofitem per marcar amb la pinsa, que penja de la teulada, el darrer control de pas abans de concluir l’excursió. 


Dinem tots plegats i ens refresquem gràcies a un rierol que neix una mica més amunt. A partir d'aquest punt tornem a entrar a dins del bosc per un sender que baixa suaument i que aviat ens permet visualitzar al fons de la vall, el poble de Tavascan. Està molt lluny, però ja hi han ganes d’acabar-la. L’Alex i jo de tant en tant tornem a baixar corrent per no perdre la costum, per parar sota l’ombra del avets mentre esperem al Carles i la Beth que van més xino-xano. La resta de companys van un pel més ràpid i ens separem.


L’Alex per guanyar temps, una mica més amunt de la Borda de Castell, decideix baixar al trot fins a Tavascan, i així poder anar al Càmping de Graus a recollir l’obsequi per haver completat la travessa. Mentrestant espero a la Beth i en Carles per baixar més tranquilament. Una vegada, els hi comento em tiro muntanya avall posant a prova la meva pubalgia. Baixo els 500 metres de desnivell “a fondo” en poc més de 13’, amb bones sensacions i sense molèsties. Sembla que la cosa rutlla. 



Entrant a Tavascan a les 14h45’ encara puc veure a l’Alex que ja surt camí del càmping. Suats i acalorats, ens fem un bany reconfortant a les fredes aigües del riu amb la resta de companys que hem compartit el dia d’avui i acabem comentant les anècdotes fent un dinar de germanor en un restaurant del poble. Després de 3h i escaig de cotxe arribem de nou a la capital. Han estat 4 dies inmillorables, amb excel·lent meteorologia i millor companyia. Salut i fins la propera.





Lluís Planagumà i Grífol