07 de febrer 2012

TRAIL DE LA SIBERIA 05/02/12

TRAIL DE LA SIBERIA 05/02/12


Aquest matí tal com havíem quedat hem sortit desafiant les baixes temperatures. Tot i que la convocatòria finalment no ha estat gaire florida (Toni Jofre, Juan Luis Montilla i jo), ha estat l’excusa perfecte per fer una tirada llarga per Collserola’s Mountain, ara que ja hi neva i tot! Sortim del Velòdrom, fins el Turó de Valldaura, tot un clàssic per agafar calor corporal. En Toni, però ens ha deixat molt ràpid, ja que al sortir amb retràs (9h00) esperant a un company que finalment no s’ha presentat, es pot dir que hem rodat junts 3 Km escassos. 



La cosa es posava negra ja que en Monti en confirma que també tenia que ser aviat a casa, i ja em veia canviant de plans abans d’hora. Decideixo una ruta diferent, fent un petit bucle que em serveix per refrescar la memòria d’alguns corriols que fa temps que no passo, com els que porten a Can Catà, la Font Nova i la Vella, uns racons amb molt d’encant. Per tornar desfem el camí per quadrar els horaris. A la Font de la Marquesa amb 11Km i 620 m+ en Monti marxa cap a casa i jo segueixo malgrat no estar gaire motivat, vist l’èxit de participació. Sembla que fa fred doncs no tinc necessitat de treure’m res del que porto a sobre.


Així doncs pujo cap al Forat del Vent, per baixar tot seguit per la Serra d’en Gatell arribant a Can Cerdà per un tram de sender que era espectacular però que les màquines excavadores s’han encarregat d’eliminar. Un tresor menys! Des d’aquí m’he arribat fins a Can Coll amb la clara idea de fer una introspecció per veure l’estat d’uns corriols molt revirats que hi ha a prop. En diverses ocasions he hagut de recular fruit de la massa forestal que impedia el pas. Es tracta d’arbres i branques caiguts durant la nevada de fa un parell d’anys, i que resten per netejar. Cansat i sense haver agafat el ritme ideal en tot el dia, hem queda el pitjor, tornar cap a casa. Porto 28Km i 1.300 m+ a les cames. No m’ho penso dues vegades i torno per la via més directa (370m+ en 3,7Km) pujant de nou al Turó de Valldaura i arribant al límit. La baixada fins el Velòdrom la torno a fer pel mateix lloc i en total em surten 34Km i 1.650m+ en 3h53’.


Lluís Planagumà i Grífol.

05 de febrer 2012

V OPEN ALTITOY 28-29/01/12

V OPEN ALTITOY  28-29/01/12


L'únic dia d’esquí de muntanya de l'any 2011 va ser al Rally del Centre Excursionista de Catalunya a Conangles, on vaig compartir parella amb l’Enric Martin, gràcies a que l’organització que ens va posar en contacte. L'entesa en cursa va ser total, i d'aquí va sorgir l’oportunitat de tornar a somiar en la possibilitat de fer equip, de forma regular en curses d’esquí - alpinisme; L’esport més dur amb diferència, tant pel seu nivell d’exigència física i tècnica, com per l’entorn hostil on té lloc. Així doncs mica en mica, comencem a quadrar agendes per aquesta temporada i poder fer les curses més emblemàtiques dels Pirineus. Cal inscriure’s ràpidament per no quedar-nos fora. 


La prova d’equips per excel·lència, és l’Open Vall Fosca que enguany celebrarà la 11ª edició, mentre que l’Open Altitoy (2 dies de competició) en només quatre edicions s’ha convertit en la “Piri-Menta” dels Pirineus, en referència a la mítica “Pierra Menta”, la prova més prestigiosa d’aquesta modalitat esportiva a nivell mundial, i que qualsevol addicte a les curses té com a repte poder participar i finalitzar en alguna ocasió. El fet que la prova es disputi en dues jornades, ens ha fet plantejar agafar un dia de vacances, per fer més còmode el desplaçament, ja de per sí molt llarg. Finalment, decidim pujar amb un cotxe, el del Enric i la Montse, per reduir despeses, compartir volant si cal, i fer menys cansat el viatge. 



La ruta a escollir també ens ha fet ballar el cap més del compte, ja que calia estar atents a les previsions meteorològiques. Després d’un mes de gener sense precipitació, la cosa és complicava per aquests dies. Estava cantat que ens tocaria, la llei de Murphy! Divendres 27 sortim de Barna a les 17h45’ direcció els Túnels del Cadí i Porte-Puymorens (França), per fer el trajecte més directe i segur en cas de mal temps.  A la 1h de la matinada, després de 540Km i 7 hores de viatge arribem a la localitat de Luz Saint Sauveur, centre neuràlgic de la cursa, i punt de acollida dels participants. Abans però hem parlat per telèfon amb en Feliu Izard, coordinador de gran part del calendari nacional de curses, que ens ha posat al dia del material obligatori i de la hora de sortida del dissabte (9h00); També ens ha informat que a l’entrada de la recepció de Complex de Vacances (CEVEO), on estem allotjats, tenim les claus de les habitacions, llençols, etc... Amb posterioritat via SMS en Pol Puvill també ens ha confirmat que tenia els dorsals, xips, etc...


A les 6h del matí el rellotge toca diana, després d’un son profund de només 4h30’. Per sort estem allotjats en un complex on la gran majoria dels usuaris participen a la cursa. Ja equipats pugem a esmorzar i aprofito per saludar companys que fa temps que no veig con en Jordi Ballester o en Johnatan Valladares, entre altres. Com que es preveuen temperatures baixes, em poso una segona capa tèrmica sota el mono, que no em sobrarà en tot el dia. Estem en ple cor de la Serralada Pirinenca, ubicats entre el Circ de Gavarnie i el mític coll del Tourmalet. Per arribar a la sortida de la prova cal remuntar part d’aquest coll fins l’estació d’esquí de Superbareges. La carretera presenta una fina capa de neu, però podem arribar a l’aparcament sense tenir que posar cadenes. La veritat és que el paisatge està suament enfarinat per la lleu nevada de la passada nit, però en realitat les condicions de neu són escasses per les alçades de temporada. 



Es confirma que tot i ser al rovell de l’ou dels Pirineus, la cosa està molt justa de neu. L’ambient que es respira abans de la sortida, fa presagiar que serà una cursa intensa i emotiva. Per motius que encara desconeixem tenim el dorsal nº 13, fet que ens permet sortir al calaix dels Top 25, tota una experiència amb uns esquís als peus. Darrera nostra ni més ni menys que 225 parelles, sumant un total de 500 esquiadors de muntanya, la xifra més important mai vista als Pirineus. La sortida que es fa des Bareges –Tournaboup a 1.500 metres s.n.m., s’endarrereix 30’ i els nervis van pujant de to.



Una vegada passat el control d’ARVA ens posicionem a segona fila, contemplant la filera d’esquís dels equips més forts que romanen solitaris sobre la neu, mentre els seus propietaris acaben d’escalfar motors. Finalment a les 9h30’ es dona el tret de sortida de forma conjunta pels dos recorreguts. El itinerari “A” consta d’uns 2.000 metres positius i uns 19Km de distancia, mentre que el “B” és de 1.200 metres de desnivell positiu i menys quilometratge. El traçat “A”, constava de 4 pujades i 4 baixades amb 12 transicions, degut a les difícils condicions de la neu, molt gelada en alguns trams, obligant a la organització a prendre mesures extremes. 



Sota un cel blau, cada cop més net dels núvols residuals del front del dia anterior, iniciem la cursa de forma explosiva amb les pulsacions a tot gas. El fet de sortir tant endavant ens ha provocat un estrès extra, evitant ser atropellats per la massa humana que venia per darrera. Per sort, la sortida ha estat sense problemes, i no hem hagut de lamentar cap pal trencat, o alguna pell de foca fora de lloc... En pocs minuts em donaré compte per enèsima vegada que les curses d’esquí - alpinisme són un món apart. El nul exercici amb esquís, només el dia 1/1/12 amb 800 metres +, em provocaran una fatiga prematura que arrastraré durant tota la cursa i que anirà en augment a mida que avanci la prova. I el pitjor de tot és que l’endemà cal tornar a donar la cara pel company amb qui participo...! 



L’Enric, s’ha entrenat a consciència durant la primera part de la temporada, i el seu estat de forma s’ha traduït des del primer moment, en ser qui marcava el ritme de tots dos. Jo en canvi m’he limitat a tirar d’experiència i de saber el que és patir anteriorment en altres circumstàncies per no defallir en el intent. Últimament quan participo en una cursa d’esquí de muntanya he de reconèixer que tinc un dilema personal entre si parar o no parar a fotografiar el que estem veient. Es tracta d’un entorn únic que no sempre presenta la mateixa estampa. Com que darrerament he limitat molt les sortides d’esquí, tant per la llunyania com per altres histories en les que estic immers sembla que cada cop que vaig a un lloc o paisatge desconegut me’l hagi d’emportar sencer a casa. I es clar això amb una cursa no pot ser, però em sembla que aviat trobaré la solució...! 


De moment cada cop que m’aturo per fer alguna instantània el cor se m’accelera, havent de fer un esforç extra per recuperar el temps perdut, però crec que paga la pena. La Vall d’Aigües Cluses per on ens endinsem en els primers compassos de la carrera, presenta una fina capa de neu pols, acabada de caure que ha tenyit els arbres de blanc i que li dona un aspecte realment màgic. Sembla de conte de fades! La rua d’esquiadors cada cop es va estirant més degut als diferents ritmes que cadascú porta. Mica en mica anem agafant alçada i ara al fons de la vall ja es divisa el doble flanqueig que cal fer per empalmar amb la primera canal del dia. 



La visió d’una filera de formigues humanes progressant muntanya amunt en total silenci és de les que emocionen als que ens estimem aquests paratges. Només es sent, el brunzir de les pells de foca lliscant sobre la neu i els crits d’ànim dels controls que es fan passar el fred com poden...! Per sort el dia s’ha llevat espaterrant i sense vent. La primera transició és ràpida, però l’hem feta abans d’hora degut a la quantitat de gent acumulada que ens barrava el pas. El punt indicat per treure esquís i pujar la canal a peu sense grampons era més amunt. Això ha provocat uns metres per neu fonda que ha fet més feixuc el nostre pas. Després d’uns 100 metres d’ascensió tornem a posar pells a l’alçada d’una presa. 




El panorama que s’obre als nostres ulls ara és molt més ample i ja intuïm quin serà el primer cim del dia. El Pic de Crampettes de 2.484 metres s.n.m. s’alça imponent i de lluny s’aprecien els primers equips en mig del Couloir N.E que porta directe fins el cim i tot seguit una nova filera de punts tirant de tríceps i bessons per agafar alçada. Un nou flash per guardar a la retina. De cop l’helicòpter trenca la pau i fa un parell de passades per enregistrar en video les espectaculars imatges. Des de sota vaig observant la perícia del pilot que s’apropa molt a la paret. El corredor de 270 metres de desnivell i 45º de pendent màxim està en perfecte condicions per pujar amb grampons. Comencen les emocions fortes...!



No hi ha paraules per descriure el sentiment de llibertat que es va apoderant dins meu. La duresa i els riscs d’aquest esport, et fan sentir molt viu, i a estar alerta dels constants perills que moltes vegades no hi parem a pensar, però que aquest cop m’han afectat alhora d’afrontar alguns dels trams més exposats, sobretot baixant amb els grampons. En menys d’un any, dos accidents mortals d’esquí fora pista, a Baqueira i a Formigueres amb coneguts implicats, avui m’han passat pel cap en més d’una ocasió. Una vegada a dalt (950 m.+), ens trobem amb la sorpresa que cal baixar uns 200 metres de desnivell amb grampons, quan en principi estava previst fer-ho amb esquís des del cim. 




Es veu que un dels primers equips ha patit una aparatosa caiguda, emportant-se per davant un dels controls que l’ha intentat frenar. L’accident sense conseqüències greus per cap dels implicats a part de múltiples cops, ha fet canviar de decisió a l’organització. El fort desnivell de la canal i sense ajuda externa (cordino, piolet), ja que no estava previst, m’ha fet baixar amb precaució i amb els cinc sentits. Un cop a la base ens hem posat els esquís per gaudir d’un curt descens d’uns 200 metres, però que semblava més una pista de patinatge que altre cosa. Les plaques de gel han estat una constant, i la neu caiguda les darreres hores amagava moltes trampes. La veritat és que m’he cansat més del compte a causa de la dificultat de mantenir-se en peu, patint un parell d’arrebossades.



Molt a prop del Llac Blanc totalment gelat tornem a posar pells per iniciar segona pujada del dia. Vaig ofegat i a remolc del Enric tota l’estona, que sempre va uns metres endavant. La pujada d’uns 400 metres de desnivell es deixa fer però les pells de foca m’estan donant problemes d’adherència relliscant constantment a la hora de fer voltes maries. Això es tradueix en tensió per mantenir l’equilibri i de retruc en esgotament crònic. El meu cap, ja fa estona que visualitza el llit per descansar. Un mal presagi doncs encara queda més de la meitat de cursa i ja estic demanant la hora...! No estic còmode i sort en tinc del company que m’ajuda a les transicions per no perdre més temps. 



Un cop al Pic de Touatere a 2.530m. cal posar grampons de nou. Ens toca esperar uns minuts abans de baixar ja que hi ha un petit tap a l’entrada d’un nou corredor d’uns 150 metres on han posat un corda fixa de seguretat per si de cas. Aprofito per contemplar el paisatge. Es veu el Pic du Midi de Bigorre, que es distingeix per tenir un immens repetidor entre d’altres coses. És el característic cim que queda a la dreta quan es puja el coll del Tourmalet des de l’estació d’esquí de La Mongie. Estem dins un laberint de valls i muntanyes. El descens d’uns 150 metres de desnivell el faig més lent del compte, ja que les cues dels esquís van picant a la neu i a vegades és un pel molest. És el que té estrenar motxilla sense acabar de tenir els reglatges a mida.



Tot seguit ens llancem amb els esquís muntanya avall perdent uns 400 metres de cota. Es pot dir que ha estat el tram de baixada més divertit i amb millors condicions de tot el dia. El relleu presentava una sèrie de tobogans i flanquejos on ha calgut fer el pas de patinador per superar algun petit ressalt. Un punt de control ens desperta del curt somni, per senyalar-nos el camí de la 3ª pujada a la Crête de la Pegue. Cal posar pells per salvar 100 metres, però amb les presses no penso a canviar-les per les noves tornant a patir un calvari per arribar a una cruïlla on es desviaven l’itinerari “A” del “B”. A partir d’aquí calia remuntar un nou corredor de 250 metres amb grampons; 



A la part superior no hi havia ni esglaons ni traça dels anteriors participants degut a la duresa del gel que en alguns punts treia a relluir la seva blavor. Un cop a dalt de la Crête de la Pegue a 2.406 metres, el temps comença a ennuvolar-se i sense perdre temps continuem amb grampons per un nou corredor, ara de baixada. Aquí és obligatori fer us del kit de ferrata, amb els mosquetons més donant pel sac que una altre cosa, ja que els traçadors literalment han excavat una trinxera vertical que en alguns moments arribava a l’alçada del pit donant una major sensació de seguretat, però que ha estat un malson ja que he tornat a tenir problemes amb la motxilla i el ganxo que manté els esquís agafats, havent de sortir de la traça. De tant en tant baixa pel canaló, purgues de neu sense cap tipus de cohesió que provoquen els competidors que estan més amunt. 


Al peu de la canal, on ens tornem a posar els esquís ens trobem al Pol Puvill, que ha trencat una tanca de la bota. Sort que la cinta americana que porto fa miracles...! Nosaltres continuem mentre ell es queda arreglant-la per poder acabar. A hores d’ara, el dia ja s’ha girat del tot i comença a nevar suament. Es veu que la organització ha tancat el darrer control de pas 30’ abans de la hora prevista. Nosaltres per sort podrem realitzar tot el recorregut. El descens d’uns 300 metres de desnivell és dramàtic, diria que feia temps que no patia tant per la integritat física. Les relliscades són constants i hi ha força equips amb problemes per mantenir-se dempeus. Semblem principiants, amb moviments bruscs a causa de les plaques de gel que hi ha. Dóna la sensació d’estar fent “ballet” de puntetes sense marge d’error. 




A aquestes alçades de cursa, el cansament fa que els reflexos vagin a menys i cada cop les patacades estan més a l’ordre del dia. En aquest tram avancem uns quants equips. Al final de la baixada exhaust començo a donar veus “Es ven dorsal per demà...” La fatiga és tal que no vull ni pensar en quines condicions puc sortir demà al matí. Ja només ens queda remuntar 150 metres pels voltants de l’estació d’esquí de Bareges – Gran Tourmalet, amb les pells noves. Això és una altre cosa i ja no sé, si és per que estem davant de la última pujada i trec forces de on no n’hi ha, o és que les pells fan miracles, però ara sóc jo qui marco el ritme. 



Els darrers metres abans de culminar tornen a ser un viacrucis, meditant en l’abandó. Els cantells dels esquís no hi ha manera que es clavin alhora de flanquejar. Tothom es troba amb dificultats. Un cop a la transició, la nevada s’intensifica, però pel que queda decideixo baixar sense posar-me el paravent. Ens resta una baixada en força mal estat, sortejant pedres i matolls que treuen el cap. Finalment arribo a meta amb el Enric Martin després de 5h34’40" (102è) de natura en estat pur. Ja puc respirar tranquil, però crec que l’esgotament físic demà em pot passar factura. Tinc tot el cos adolorit; Hi ha molts muscles que no exercito normalment i em sento com si m’haguessin donat una pallissa.




A l‘arribada ens trobem amb les nostres “suppoters” Montse i la Beth que fa molta estona que ens esperen i que han gaudit d’un dia de raquetes per la zona de la cursa. Nomès penso en dinar i fer una bona migdiada. La nevada va agafant cos i aviat comença a agafar al mateix poble. L’esperada becaina és queda en ben poc. El cor i el cap encara estan a la cursa i no hi ha manera de conciliar el son. Per tant, aviat marxem cap a la Llotja de Luz on fan el briefing. Com les condicions per demà es preveuen molt dolentes han retallat el itinerari fins 1.400 metres de desnivell +. 



Sopem i marxem cap a llit a les 22h. Diumenge, canvi radical de panorama. Tenim 2 dits de neu al carrer i mentre anem cap a esmorzar, el director de cursa ens comenta que han caigut més de 40cm a la cota 1500. Sortirem des del mateix poble de Luz Saint Sauveur a 700 metres d’altitud, per motius de nul·la visibilitat i risc d’allaus i evitar problemes. L’organització formada pel Club Vasco Camping Elkartea i Club Altitoy de Luz han demostrat un gran poder de reacció, dissenyant un traçat on ahir no hi havia ni neu i preservant la seguretat de corredors i controls. A les 10h del matí, sota la nevada sortim corrent amb les botes i els esquís a la motxilla. El recorregut s’ha reduït a 700 metres de desnivell positiu i tant sols 200 metres de baixada. Després de creuar diversos carrers del poble, enfilem muntanya amunt per corriols nevats (300 metres +), fins arribar a una pista forestal, on ens calcem els esquís. A sota la imatge del poble és de postal.


L’Enric segueix portant la davantera i marca el ritme. Mica en mica anem avançant equips. Els 400 metres que guanyem per pista són llargs i monòtons però avui la cosa no està per més. En un punt determinat, els controls ens indiquem que ja podem treure pells i començar el curt descens per una zona de prat alpí, que amaga certes trampes però que els voluntaris s’encarreguen d’assenyalar-nos.  El descens, és més un camp a través o cross-country, deixant al nostre pas, herbes i matolls al descobert. Per últim ens ha tocar fer uns metres de pas patinador tirant de tríceps per superar un replà. En total arribem després de 1h17’52" d’intens esforç que ens ha servit per recuperar posicions entrant en el lloc 86ª i 6h52’32", tenint en compte el dos dies de cursa. La resta del descens el fem de forma neutralitzada fins el poble. Una vegada dutxats i dinats, reprenem camí de tornada cap a casa. Com que estem cansats i no volem posar cadenes decidim entre tots seguir per autopista fins a Narbone i entrar per La Jonquera, on la forta tramuntana ens dona la benvinguda quan parem a posar benzina. En total 600 Km més de carretera i 5h45’ que s’ha “xupat” l’Enric al volant.
Lluís Planagumà i Grífol