17 de juny 2010

MARATÓ ALPINA ZEGAMA-AIZKORRI'10

MARATÓ ALPINA ZEGAMA-AIZKORRI 16/05/10


El passat diumenge 16 de maig s’ha celebrat una nova edició de la Marató Alpina Zegama-Aizkorri, i ja van nou. La prova ha encetat el calendari, puntuable per la Copa del Món de curses de muntanya, de les Buff Skyrunner World Series’10.

Es tracta de la carrera de skyrunning més desitjada de tot el panorama internacional. És la marató de muntanya per excelencia. La carrera de les carreres...! Part de la culpa la té el reduit nombre de dorsals que es donen (450), per tal de garantir la seguretat i l’exquisit tracte als participants. Ningú es vol perdre aquesta cita, on sempre fan acte de presencia els millors atletes del planeta de l’especialitat.

Pel que fa a l’atmósfera que es respira, és comparable a l’etapa reina d’un Tour de França, amb milers d’afeccionats animant faci el temps que faci. Pel que respecte a la seva duresa es pot fer un símil amb la clàssica ciclista París-Roubaix ”El Infierno del Norte” com ha apuntat el company Francesc Boada (Bodi), en més d’una vegada.

A una setmana vista per un dels esdeveniments més importants d’aquesta temporada pateixo un esquinç de turmell, que m’ha tingut amb el puny al cor. Sort que a base de gel, antiinflamatoris, i sobretot d’un emplaste d’argila amb mel que em posava totes les nits, he pogut arribar a temps per intentar-ho...!

Divendres tarda, sortim en cotxe des de Barcelona cap a Zegama 296m. s.n.m. (Guipuscoa), petit poble situat a la base de la Serra de l’Aizkorri dins el Parc Natural Aratz-Aizkorri. El poble està agermanat amb Sant Sadurní d’Anoia.

Aquest any l’expedició, només està formada per la Beth i un servidor, a part de la “Pruna”; cosa que suposa un major esforç per les hores de conducció al volant. Parem per sopar a Tafalla, per carregar hidrats i proteines (Rissoto amb bolets+Entrecot de vedella+Tiramisú). Tot suma i ja hi haurà temps per cremar... En una revista local, surt destacat l’atleta local Ricky Abad, que conec de fa un parell d’anys de les 24hores en pista al Serrahima, i que l’any passat va aconseguir fer 100 maratons seguides en 100 dies. A la 1h de la matinada del dissabte arribem a l’Alberg de Segura on ens allotjem després de 570km.

Dissabte al matí mentre esmorzem a l’alberg ens adonem que la majoria dels allotjats són catalans i que en cada taula hi ha un o diversos atletes que també participaràn a la carrera. Nosaltres estem a la taula d’en Juanjo Poveda i els seus amics de Vilanova. És la seva primera participació i aprofitem per parlar del traçat i les majors dificultats de la cursa.

El dia és plujós i la Beth descarta la possibilitat de pujar al Txindoki, un dels pics més emblemàtics d’Euskalerria, per fer una matinal. Per tant decidim fer visita turística de museus. A Idiazàbal acudim a la Casa del Formatge on ens trobem amb dos grups més de futurs finishers de Zegama. En concret són en Francesc Segura i familia, i l’Amalia Molina i amics.

Més tard visitem la Muntanya de Ferro, una antiga mina que van explotar fa anys alemanys i britànics. Allà també coincidim amb un grup d’Igualada de la U.E.C Anoia, que han vingut a animar algún que altre company. Per dinar, m’atiborro de pasta que porto preparada de casa fins que nom puc més...! Aprofito per fer una migdiada de quasi una hora que em deixa nou.

Abans de la 17h tornem a Zegama per recollir el pitrall i assistir al briefing, on ens passen un audiovisual de l’edició de l’any passat. El director de cursa, l’Alberto Aierbe ens explica que fa 15 dies seguits que plou i que el recorregut serà més dificultós de lo normal. El festival de fang està servit. Als cims de l’Aratz i de l’Aizkorri hi ha neu nova que s’ha acumulat en aquests dies, i no es decidirà fins instants abans de la cursa si s’opta per l’itinerari A o B. Cal destacar com a material obligatori portar un paravent.

Tot seguit, l’organització ens convida al clàssic “tast” de sidra i formatge Idiazabal i aprofitem per saludar vells coneguts d’altres edicions o curses, com en Josep Massaguer, en Francesc Boada, o l’Yves entre altres.

També aprofitem per saludar i xerrar amb l’Arantxa i la Maite Aierbe, animadores de luxe i fidels a la seva cita anual. Des de la meva primera participació sempre ens ha unit un fort lligam. Durant el briefing de l’any 2007 estàvem asseguts al seu costat.

Sense saber qui eren, ens van assegurar que l’endemà al Sancti Spiritu ens saludarien “in situ”. Nosaltres una mica incréduls, vem pensar que ho deien per dir...! La sorpresa va ser majúscula mentre en arribar al famós avituallament, les veig a primera fila, amb cadireta inclosa al crit de “Venga Lluís” “El catalán”!

No m’ho podia creure! I realment cal dir que són l’ànima de la cursa. Van ser les impulsores de la famosa start-list amb el nom i procedencia dels participants que tothom porta el dia de la prova per esperitar a tots els atletes. El Diario Vasco publica la llista durant la setmana previa. També coincidim amb l’Ainhoa Txurruca, encarregada de la logística d’allotjar als atletes i familiars i filla de la Maite, que no teniem el plaer de coneixer. En acabar anem a sopar i a dormir amb el neguit de no saber quina serà la predicció meteorológica per demà i amb els dubtes de la roba o capes a portar per fer la marató.

A les 6h sona el despertador. El cel està cobert peró no plou. Sembla que no tinc molesties al turmell per primer cop..., però em poso la turmellera. Seràn les ganes, que poden més que les penes!


Mentre esmorzo a conciencia cereals i fruita, aprofito per parlar amb la Rosa Navarro de Navàs, que ja ha participat en una altre edició i amb en Pol Duran, l’Alex Sabini i en Joan Carles Comas dels Anfibis X-Trem, que debuten en marató!
Un cop llestos, ens dirigim en cotxe amb la Beth cap a Zegama. Aquest any sembla que han canviat les normes i ens toca aparcar un pel més lluny. Qualsevol petit canvi o retràs en aquest moments representa una seria sensació d’estrés i histeria incontrolable.


Finalment, un cop decideixo la vestimenta que portaré en cursa, vaig al guarda-roba per lliurar la bossa. Mica en mica l’ambient comença a fer goig, i aprofito per desitjar sort a més d’un conegut, com en Juanjo Poveda, en Francesc Boada, en Xavier Solé, o en Toti Bes.

A falta de mitja hora per l’inici de la marató passem el control de dorsals, i entrem en el recinte tancat només pels atletes. Mentre estem acabant de fer els darrers estiraments comença a ploure, i decideixo posar-me una samarreta térmica a sota el mono del triatló Molins de Rei.

En Jordi Martí, em recomana l’us d’uns guants per protegir-me sobretot de les més que probables relliscades. En aquell moment no em puc imaginar el rendiments que els hi treuré...!


El tradicional “Aurresku”, va retre homenatge a les autoritats locals, membres federatius, i en especial a Martin Zabaleta pel 30è aniversari de la primera ascensió a l’Everest de l’alpinisme vasc. També es va referencia a l’alpinista Edurne Pasaban, que l’endemà intentava l’atac definitiu al Shisha Pangma, darrer 8.000 que li faltava per completar la llista dels 14 cims més alts del mon.

Els instants previs a la sortida són de concentració i gran emotivitat, amb la musica de Vangelis de fons, que em transporta cap un estat a cavall entre el nerviosisme i l’éxtasis de poder estar de nou a la linia de sortida.
La fina pluja, no és la millor situació per afrontar un repte de llarga durada d’aquestes característiques, però no ens distreu gaire als motivats atletes.

L’organització abans de la sortida ens informa que es conservarà l’itinerari original, tot i el mal temps. Tal com informen els controls d’alçada, a primera hora del matí, segueix nevant. Per tant s’ha decidit fer una petita modificació en el tram de cresta més exposat, i així evitar mals irreparables... per no posar cap vida en perill.

A les 9h, tot just després del repicar de les campanes de la Plaça de l’Esglesia de San Martin sortim un total de 454 corredors dels 510 inscrits oficialment.

El turmell serà qui dictarà sentencia. Estaré atent a les sensacions que em vagi donant el peu esquerre. Segons la Marta Soro, la meva osteópata es tracta d’un esquinç lleu, però que encara està tendre i en fase de recuperació. M’ha recomanat que si el dolor augmenta que abandoni...! Per tant surto amb l’incógnita de no saber que passarà i fins on aguantaré les molesties!

En els primers 500 metres de cursa es fa una volta al casc antic del poble que serveix per estirar la carrera. Els familiars i tothom que ha vingut a veure la prova es despedeix dels seus!


De sobte una forta rampa primer d’asfalt i després d’herba fa alentir el ritme, passant a un trot que aviat es converteix en un caminar ràpid, alt de pulsacions.

Durant els primers 1.5 Km es superen uns 200 metres de desnivell que posa a cadascú al seu lloc. L’herba humida i les primeres patinades sobre el fang donen per a pensar que avui serà un infern, i que l’esforç i el cansanci seràn molt més acusats que el d’altres ocasions.


El Km 3 el passo en 25’37”. A aquestes alçades vaig emparellat amb l’Alex i en Joan Carles dels Anfibis X-Trem. El seu company Pol marxa uns metres més endavant. Fins el Km 5 el terreny és en pujada, però es suavitza una mica, i permet de nou correr a trams. La majoria del recorregut es fa per pista excepte un petit tram de corriol. En total hem superat uns 500 metres de desnivell.

Passat Bidarte, Km 5,6 on hi ha el primer avituallament líquid, s’inicia un descens per corriol perillós, amb el fang com a principal protagonista. Ensopego amb un tronc però sense conseqüencies. Inconscientment segur que faig més força amb el peu bó per corregir aquests entrebancs. Cal estar molt atent i tenir el cos preparat per qualsevol moviment inesperat que et faci perdre l’equilibri.

A falta d’un kilómetre per arribar a Otzaurte, ja sentim el brogit de la gent a peu de carretera on espera el pas dels corredors. Abans però s’inicia un descens per corriol, que es converteix en una doble trialera on l’aquaplanning està a l’ordre del dia. Cal ser fred i no baixar a la babalà, procurant evitar que una caiguda et deixi fora de combat. S’ha d’aplicar técnica de supervivencia, i correr amb els ulls per davant negociant el traçat del següent pas. En molts trams és millor sortir del camí i trotar pels marges ja que té més adherencia.Tot s’ha de tenir en compte, i avui no és dia per millorar marca. L’objectiu és arribar a meta, i sembla que el turmell funciona i es deixa fer...!

Al pas pel Km 7 a Otzaurte marco un temps de 49’30. L’ambient és increible i els crits de suport de la gent et fan posar els pels de punta. Aquest públic és d’un altre planeta! Malgrat les adverses condicions meteorológiques els aficionats no fallen mai! En aquest punt comença una nova rampa en la que pateixo diverses relliscades i on les mans fan de 4X4. El terreny està impracticable i a vegades em retorço sobre mi mateix per mantenir l’equilibri.

Un cop a Ultzama Km 8.7, segon avituallament, deixo enrera l’Alex i en Joan Carles i encaro un ràpid descens, ara per sobre d’una catifa verda amb falgueres als voltants. Obligatori sortir de la traça si no es vol caure de cul. Algun que altre pateix una forta sotregada. Per sort ho anem salvant, corrent quasi de puntetes i sense fer soroll per no ser el protagonista d’una nova aterrissada!

Al final de la baixada, ens trobem amb un tram de pista planer de menys d’un kilómetre. En aquest punt m’agafa en Toni Sendra de Caldes de Montbui, amb qui compartiré un bon grapat de kilómetres. Passem junts el Km 10 amb 1h10’ i torna a ploure una mica més fort. A partir d’aquest punt, tot per senders, iniciem la pujada al primer cim del dia l’Aratz.

Cal salvar uns desnivell d’uns 800 metres en 6 km. La primera part de la pujada transcorre per una espessa fageda, on aprofito les fulles que hi ha als costats del camí per tenir més grip. La sensació de fatiga, a aquesta alçades ja es fa palessa, sobretot pel que fa als bessons que cal forçar al màxim per mantenir el cos dempeus.

Un cop sortim del bosc transitem per una zona de prats d’herba que fan molt cómode el correr, fins el primer avituallament solid d’Atabarreta Km 13,5 amb un temps de 1h38’56 on paro a reposar forces, sobretot platan, taronja i terrossos de codony ensucrats. En aquest tram s’ha format un grupet de catalans que ens anem avançant de tant en tant.

En concret he creuat algunes paraules amb un dels germans Batriu, que porta una samarreta de Tandem Sports, un dels patrocinadors de la desapareguda Marató de muntanya de Berga. I també coincideixo amb la Rosa Navarro, amb qui ens donem ànims!

Ara l’itinerari,s’endinsa a un nou bosc de fades, amb dignes exemplars de roures i faig. El terreny fa força tobogans i el fang torna a fer acte de presencia. Al pas per Allarte Km 14.8 demano que em posin una mica de reflex al turmell i als bessons, per precaució, ja que me’ls noto molt carregats. Sembla com si el cel es vulgui obrir...!

En poca estona comencem a trepitjar neu i el paisatge s’obre. El ferm ara és pedregós, de roca viva, el que ens indica que queda poc pel cim. En breu, passo pel cim de l’Aratz de 1.445 metres en 2h19’35”. Ha calgut 1h09’ per fer els darrers 6 km. Ara el sol llueix però fa vent i l’aire és fred.

El primer tros de baixada és molt delicat i cal vigilar per no patinar. No saps que és pitjor si trepitjar la roca mullada o l’herba. Cal correr amb molt de tacte i estar alerta. Aquest fet provoca alguna que altre sobrecàrrega muscular, al no correr amb la soltura habitual, encara que de moment les rampes es mantenen a ratlla. Per tant em deixo caure, en el trams de màxim pendents sense apretar el ritme. Encara queda molt i el resultat de moment no pot ser millor.

El cel torna a encapotar-se i en el moment de creuar la Cova de San Adrià, em trobo força public dins que ho fan servir com aixopluc natural. El tram de pista que porta cap al Sancti Spiritu és un auténtic via crucis, ja que el fang està present d’ample a ample. De sobte em trobo al terra de bocaterrosa amb les mans per davant per para el cop. Sort dels guants, penso! No serà ni la primera ni l’última arrebossada pel terra.

Al Sancti Spiritu Km 19.6 marco un crono de 2h41’47”. Aprofito a l’avituallament per carregar un parell de gels i segueixo a base de platan, taronja i codony. M’atanso a la Maite i l’Arantxa, que estan a primera linia de foc.

Aquest indret és sempre molt especial. És un dels punts calents de la cursa, on hi ha una munió de públic que crida i encoratja als atletes. Saludo a l’Assumpta, la dona d’en Bodi, que càmera en mà em fa una serie de fotografies. També hi ha amics i familiars dels altres companys de l’alberg que no paren d’animar i que et motiven a seguir tot i les extremes dificultats d’enguany.

Es forma una especie de passadís humà que et fa volar muntanya amunt...! És un espectacle de mutua admiració entre atleta i aficionat. Un rep inputs de mostres de suport, l’altre s’excita amb les cares de patiment i el poder de superació. El fet d’arribar en aquest punt de lam cursa, et renova per dins tant física com mentalment i et fa sentir en deute amb el públic. Les sensacions i sentiments que es transmeten són úniques. “La pell de gallina”, es queda curta...!

El fort pendent de gespa junt amb el fang, provoca que avançar sigui pràcticament impossible. A la tónica d’un pas endavant i dos enrere cal afegir l’ajuda de les mans per seguir progressant. De nou cal seleccionar cada passa, per no malgastar energies! No recordo, que fos tant dur aquest tram altres anys.

Passo pel Km 21 amb 3h00’38”. El terreny cada cop està més pesat de fang i les forces ja comencen a minvar. El desgast està passant factura i ja tinc algún avís de rampa si intento apretar més del compte. El grupet de catalans seguim força compactes i entre ànims ens anem avançant de tant en tant.


Ara el verd i marró del fang, s’ha tenyit al marró i blanc de la neu. La boira i en consequencia el fred també fan acte de presencia. Tot i el mal temps de la jornada hi ha centenars de persones amunt i avall que segueixen la cursa i que també estàn exposats a les relliscades, que provoquen el gel, la neu i el fang. Entre elles em trobo a la Beth i la “Pruna” que ja pensava que no trobaria. La Beth em comenta si necessito algun gel o roba d’abric. Per sort vaig perfecteamb la muda que porto fins ara, i no em cal res. Aprofito per dir-li que la cosa va bé i que el turmell no es queixa.


La neu en alguns trams s’ha fos, per tant hi ha molt pèlags que no podem evitar. Per tant portem els peus completament molls i la gelor comença a penetrar. Per una banda és molest però són les condicions que hi ha, i contra això no podem lluitar. Per l’altre, potser és una benedicció pel meu turmell. El fred desinflama i manté a ratlla les molesties.

Arribo a l’Aizkorri, en 3h23’27”. El públic que s’aplega al cim, és l’únic simptoma de vida que trobarem a partir d’aquí. El paisatge nevat és espectacular, i les condicions meteorológiques li donen un aire solitari i místic. La cresta de l’Aizkorri fins a l’Aitxuri, de per sí técnica a causa de la irregularitat del karst, cal fer-la amb tacte perque el pitjor està per arribar.

Un cop al cim de l’Aitxuri (1.551 m), sostre de la cursa s’inicia el temut i vertiginós descens conegut amb el sobrenom d’Ostiangorri, a causa de les múltiples caigudes que es produeixen cada any. Es tracta del tram més técnic i difícil, ja que combina roca viva, que no et permet cap error amb herba relliscosa i tot amb un gran pendent. Aquest any, es pot dir que ha estat un descens “hors categorie”! Han estat moments dantescs, de pànic per alguns i de diversió pels més agosarats. En aquest punt s’han trencat tots els esquemes de ritme, i cadascú ha fet una baixada de supervivencia.


A la primera part del descens hi havia molta neu, i més d’un hem aprofitat per baixar literalment “de cul”, sense pensar en el fred i la mullena. El problema era que si s’agafava massa velocitat, no sabies com parar! Es tractava de sortir d’aquell infern quan abans millor. També calia vigilar amb les pedres que els atletes de més amunt deixaven anar...! Més avall la cosa, la vaig trampejar deixant-me lliscar a la gatzoneta, i fent servir el peu de darrera com si fos un timó. El resultat va ser molt bó i vaig avançar força gent. De fet, ja no vaig tornar a veure la resta de catalans que es van quedar un xic més enrera.

Un cop abaix, Km 24 en 3h41’33”, la cursa transita per una zona de prats encatifats de verd, combinats amb racons on hi ha gran quantitat d’avencs. Aquest any han modificat una mica el recorregut d’aquesta part i considero que tot i que un xic més dur, ha estat més agradable per tots, ja que és un dels punts crítics de la marató.

Es tracta d’un tram de transició força planer i rodador que a vegades s’et pot atravessar si un, no s’ha dossificiat bé, tenint que renunciar a correr si les forces estàn molt justes. Qualsevol desequilibri et pot enfonsar definitivament i encara ens manquen uns 5 km per coronar l’Andraitz, la darrera pujada del dia. Em prenc un nou gel per encarar l’últim tram d’ascensió.

Passo pel cim de l’Andraitz, Km 30 en 4h52’38” , i ja sé que baixar de les 6 hores serà una tasca impossible, per tant l’únic objectiu és sortir viu i poder-ho explicar!

En cap moment he fet servir el paravent, tot i les inclemencies meteorolçogiques. Em sembla que no me’l posaré, doncs només queden 12 km, tots de baixada, i la temperatura s’anirà recuperant lentament. El dia segueix rúful i gris però es deixa fer!.  La moral cada cop va a més. Ara però queda creuar el paradís del fang. El llarg descens circula per la façana nord de l’Aizkorri, per camins i corriols amb una abundant vegetació de coníferes, roures i fagedes, que no deixa quasi penetrar el sol, quan brilla...!


Baixo al trot però sense forçar, ja que no vull que un percanç em deixi fora de combat. No hi ha adjectius per descriure la diversitat d’obstacles que ens presenta la natura. Pel que fa al fang n’hi ha de tot tipus relliscós, líquid, pesat, fent ventosa, refrescant, balsàmic, protagonista... Un nou calvari, ja al límit dels reflexes...!

El Km 31 i 33 són especialment complicats, on faig uns parcials de 9’30” i 9’18” a causa dels continus aquaplannings i el fort desnivell. El Km 35 el passo amb 5h32’40”.


Ja força atletes que baixen més forts, però l’estat del meu turmell no em permet tenir tantes alegries, per tant en els darrers kilómetres he anat amb quatre ulls per no desperdiciar l’oportunitat de concluir l’edició més épica de totes.

El Km 40 faig un crono de 6h03’31” i en marco com a objectiu baixar de 6h15’. Entrant a Zegama, encara aprofito per esprintar i avançar el darrer corredor que tinc a la vista. Finalment arribo exhultant en 6h13’53” dedicant-li a la mare una nova fita.

L’edició 2010 ha estat qualificada per tothom, com la més memorable i la de més dificultat técnica a causa de les adversitats meteorológiques que han imperat en tota la cursa. No hi han adjectius per descriure les sensacions viscudes.

Aquesta era la meva tercera participació a Zegama, tot un privilegi poder explicar en primera persona, que he estat un dels afortunats de finalitzar, veure i viure l’edició més salvatge de totes.

El turmell s’ha portat com un campió i no s’ha queixat, tot i que encara he seguit uns dies més amb l’emplaste de fang i gel, cosa que avui he pogut trobar en l’entorn natural; Potser per això no he notat cap dolor...!En arribar he anat saludant al diferents companys que coneixia, i hem comentat les anécdotes de la cursa, així com hem immortalitzat el dia amb algunes instantanies.


Pel que fa a la cursa en si, el guanyador absolut, ha estat per 3er cop en Kilian Jornet amb una millor marca personal 3h56’30”. Segur que en unes condicions del terreny mínimament més decents hagués pulveritzat el record de la cursa de forma amplia! L’exciclista professional Aitor Osa ha entrat segon amb 4h08’27” i el tercer lloc ha estat per Miguel Angel Heras amb 4h09’17. En categoria femenina la guanyadora ha estat l’italiana Emanuela Brizio amb 4h47’51. El segon lloc l’ha ocupat la vasca Nerea Amilibia amb 5h09’54 i tercera ha estat també per la vasca Oihana Azkorbebeitia amb 5h10’49”.


Classificacions:

CLASSIFICACIÓ GENERAL

TEMPS PARCIALS DE PAS

Retalls de prensa:

CRÓNICA DIARIO VASCO

Fotos a:

MARATÓ ALPINA ZEGAMA AIZKORRI'10

Video:

VIDEO 2010

VIDEO EDUARD GARCIA 1ª PART

VIDEO EDUARD GARCIA 2ª PART

Lluís Planagumà i Grífol
Publica un comentari a l'entrada