COMPETICIÓ
Just una setmana abans de la cursa durant el darrer entrenament llarg de ciclisme, vaig trencar una peça que fa de suport del desviador del plat. Aixó em va provocar malestar i angoixa fins el darrer instant, ja que no era questió de competir amb una altre bicicleta. Finalment tot es va poder arreglar gràcies a Medina Bicis que em van proporcionar la ditxosa peça metàlica, més una de recanvi. Aquesta última, la vaig recollir el mateix divendres dia 3 abans de marxar cap a l’aeroport.
Fins el dimecres abans de la cursa no vaig poder disposar del suport, cosa que va complicar la tasca de la revisió final, però la pericia d’en Pol Pubill per fer una posta a punt de la bicicleta perfecte, tot i ser a corre-cuita, va servir perque dijous mateix amb la seva inestimable ajuda passés a desmuntar-la de nou, per encabir-la dins una maleta especial que em va deixar el mateix Pol.
Dimarts vaig fer l'últim massatge de descàrrega de la ma de la meva fisio Marta Soro, que m'ha fet un seguiment durant tot l'any.
Durant tota la setmana, junt amb en Santos vem fer una llista del que calia portar per les tres disciplines, per duplicat, ja que podia surgir qualsevol imprevist, i no volia tenir més contratemps d’última hora. Així va quedar la llista:
- Natació: Banyador, mono, gorro, ulleres (2), neopré, buff, vaselina, cinta xip.
- Ciclisme: Bicicleta, casc, sabatilles, maillot (2), culotte (2), mitjons (2), guants, xubasquero, malles llargues, ulleres de sol, crema solar, manxa, cameres (3), botelletes de CO2 (2), kit de reparacions, desmuntables, cinta americana, bidons (3), buff, pulsómetre i cinta dorsal.
- Atletisme: Samarreta de tirants, samarretes de màniga curta i llarga (2), pantaló curt, malles curtes, sabatilles, mitjons (2), buff, gorra, crema solar, vaselina.
Així doncs, divendres a les 17h, la Beth em va acompanyar cap a l’aeroport d’El Prat, per retrovar-me amb part de la Secció de Triatló del Club Natació Molins de Rei (Lluís Remón, Sergi Barbero, Santos Sanz, Jaume Roy, aquest però no volaria cap a Frankfurt fins dissabte matí, i amb una abscencia destacada d’última hora per motius laborals, en Pere Vendrell); Un moment difícil de superar, després d’haver estat lluitant durant tants mesos per ser finisher.
La resta de l’expedició estava formada per la Pilar dona d’en Lluís R., la familia d’en Sergi al complet
inclós en Sergi petit, i una incorporació sorpresa, en Doménech Gris alias “Dume”, finisher de l’Ironman
de Niça, la setmana anterior, i també membre del C.N.M.R.
Un cop a Frankfurt, la majoria ens vem dirigir a l’Hotel Intercontinental, que era el que recomanava l’organització. En Lluis R. i la Pilar estaven allotjats en un altre no massa lluny. L’ambient que es respirava al hall d’entrada, amb més d’una bicicleta que es feia mirar, donava fe que no era cap somni, sinò que la cosa anava en serio.
Quan es van fer les reserves de l’hotel fa uns mesos, en Dume compartia habitació amb en Santos, però al inscriure’s amb retard i no poder aconseguir pitrall per l’Ironman de Frankfurt, em va cedir la seva plaça. Encara que finalment, el vàrem acollir d’incógnit a la nostra habitació. Estàvem allotjats al pis nº 20 i es podia veure el riu Main, punt on es realitzava la prova de la marató.
Tot seguit i força tard, pasades les 11h de la nit vem anar tots tres a sopar a un restaurant italià anomenat Leo, que es trobava davant mateix de l’hotel, on vem carregar hidrats de carboni.
Un cop de nou a l’habitació, vem decidir obrir maletes i muntar les bicicletes, no fos que l’endemà haguèssim de fer alguna reparació o compra d’urgencia. Gràcies al bon fer com a mecànic i a l’humor d’el showman Dume, vem enllestir la feina i només calia preparar tot el material que calia portar en cadascuna de les transicions; Però aixó ho vem deixar per l’endemà, ja queeren més de la 3h de la matinada.
Dissabte 4 de juliol, ens llevem al voltant de les 9h del matí. Un cop reunits al vestíbul de l’hotel amb la resta de l’equip, fem via, tot passejant per la vora del riu Main, cap al Romer City Hall (Ajuntament), on cal recollir, els pitralls, bosses per les transicions, obsequis, etc…
(Al vestíbul de l’hotel ja es nota l’ambient IM. Sergi, Sergi Junior, Santos i Lluis)
A la bossa, hi ha un gorro per la natació, adhesius amb el nº de dorsal per engaxar al casc i a la bicicleta, pitrall per la prova de ciclisme i d’atletisme, i tres bosses blanca, blava i vermella, amb les seves enganxines per posar els estris necesaris per les tres proves (swim, bike, run) respectivament.
També ens posem la típica polsera indestructible per identificar-nos com atletes 2009.
Com a obsequis ens van donar una motxila commemorativa de l’Ironman, una gorra, un tub de crema solar, un pintallavis, un parell de barretes, prospectes amb informació turística de la ciutat, així com una targeta de transport vàlida per 4 dies.
De seguida veiem, la gran infraestructura que requereix una cursa d’aquest caire. Just davant de l’ajuntament hi ha molt de moviment; Encara estan acabant de muntar les graderies de l’arribada, posant la moqueta vermella, que suspirem trepitjar demà, i una grua està instalant una gran pantalla. Als voltants hi ha tot tipus de stands relacionats amb l’Ironman, però ho deixem per la tarda.
(Units en un repte comú Finisher IM’09) (Frankfurt preparat per l’esdeveniment)
El sector de la natació, amb la que s'inicia la competició es desenvolupa en un llac, el Landgener Walsee situat a uns 13 kilómetres de Frankfurt, aixó comporta que cal portar les bicicletes a un parc tancat o “bike park”, el dia abans, ja que no és fácil la logística per distribuir 3.000 bicicletes en el seu corresponent box.
Per aixó l’organització ha posat a disposició dels participants un servei d’autobusos. Per accedir al recinte tancat, hi ha un horari prestablert en funció del nº de dorsal, cosa que serveix perque tothom ho faci de forma ordenada i esglaonada i així evitar que es formin aglomeracions. Després d’esmorzar, un macroentrepà en un Subway del centre de la ciutat, tornem cap a l’hotel per preparar les bosses, En aquest moment comencen els nervis, ja que no és questió d’oblidar-se cap detall.
(Bosses per roba de carrer i transicions T1,T2) (Dorsals pel casc, bicicleta, cursa, i bosses)
Tant bon punt, ho tenim tot enllestit, ens dirigirim cap a la parada de l’autobus. M’amoina, un petit problema amb el canvi de la bicicleta, però tinc l’esperança de trobar al bike park algún mecànic perque m’hi faci una ullada.
El viatge en autobús és un pel caótic, al haver de posar les bicicletes entre els seients, fent equilibris, per no caure cada cop que el conductor frena. En arribar a lloc, ens adonem que hi han altres autobusos amb remolc per guardar bicicletes. Per desgracia no hem pogut gaudir d’aquest privilegi, tot i que hem pagat el mateix per l’inscripció! Ha sigut l’únic incident destacable en tot el cap de setmana!
(Camí del Landgener Walsee dissabte migdia) (Mecànics a l’entrada del bike park tancat)
L’autobús ens deixa davant l’entrada al recinte tancat dels boxes. Al cap de poca estona, veiem que hi ha un parell de stands per fer les últimes compres, i també hi ha un servei de mecànics. Hi ha una mica de cua però després d’esperar uns 15’ m’agafen la bicicleta, i en un tres i no res, me la tornen perfectament ajustada i sense cap cost. Aquests detalls s’agraeixen en moments de tanta tensió.
Abans d’entrar als boxes, els controls ens fan una revisió exhaustiva de tot el material obligatori per la cursa, o sigui el que cal portar en les tres bosses.També et fan una fotografia amb la bicicleta per tal que quedi enregistrada l’entrada al recinte. De seguida una asistenta, m’acompanya entre una munió de pasadissos fins al box que em pertoca, senyalitzat amb el número de dorsal.
Un cop ho deixo tot a punt per l’endemà, cobreixo tota la bicicleta amb una bossa de plàstic vermell de la mateixa mida, per evitar la humitat de la matinada.
(En Santos a la revisió del material obligatori) (Tot a punt per l’endemà al meu box 2228)
El bike park és un espectacle de colors, a causa de la varietat de formes i models de bicicletes. Rodes lenticulars, d'aspes, o de diferents perfils, cascs aerodinàmics, acoples de contrarrellotge amb el canvi de marxes integrat, etc.
Hi ha molts imputs que em van calant. Detalls com la manera de personalitzar-se cada triatleta, la seva bicicleta; la forma simétrica d’engaxar una serie de gels sobre el quadre, el doble portabidó al seient del darrera, o a la part davantera just a sota el manillar per no perdre la postura de contrarrellotge ni per beure, etc…
Queda clar, que aquesta tipus de prova és el millor escaparat de bicicletes d'última generació, on principalment es cuida l'aerodinàmica per sobre del pes! És un gran circ de màquines tunejades.
És un pou de milers d'euros invertits en el sector més determinant de la prova, ja que és, on tothom acumula més hores per completar la cursa.
A mida que tots els companys anem finalitzant les tasques del box, ens dirigim cap al llac, per veure el terreny de joc que ens espera. A les 3 de la tarda està ple de banyistes que disfruten d’un dia d’estiu. Demà al matí serà una altre historia. Als voltants del llac està rodejat de sorra de platja, i hi han els típics xiringuitos on poder fer una queixalada.
(El Landgener Walsee dissabte migdia) (Lluis,Santos,Dume i Jaume dissabte tarda)
Per uns instants en Lluís R. perd la seva cartera. Sort que després d’uns moments de nervis i de buscar on l’ha podia haver deixat, preguntem a l’entrada del recinte, i allí la pot recuperar. Encara hi ha gent com cal en aquest món…!
De tornada de nou cap a la ciutat amb l’autobús, xerrem amb un grup de valencians, que van molt ben uniformats per l’ocasió, amb una samarreta commemorativa en record d’un company que va perdre la vida a la carretera mentre s’estava entrenant per poder asistir al seu primer Ironman. Es deia Paco i part de la seva familia va voler estar present a la prova que ell tant ansiava acabar.
És tard, al voltant de les 17h, i tal i com hem baixat de l’autobús, hem anat a dinar al mateix fast-food on hem esmorzat pel matí. Un macroentrepà a gust del client. Li dic a l’encarregat que en vull un amb tot tipus d’ingredients, “all and a lot”. Cal carregar piles i la veritat és que no anem massa ben nutrits per tot el que ens vindrà a sobre.
A la plaça de l’ajuntament hi ha molta gent amunt i avall que ja respira l’ambient Ironman. Just al costat, la fira de l’esdeveniment amb tot tipus d’expositors. Fem una ullada general; Al stand de Powerbar per 3 euros et donen un bidó de 750cl amb l’isotónic del dia de la cursa. En compro un, per saber el gust que té i veure que tal.
Abans d’anar a peu cap a l’hotel, ens estirem una estona a la gespa de la vora del riu Main, per descansar. Hem estat caminant tot el dia i estem reventats. Començo a pensar si tot el tràfec de la jornada em passarà factura demà… A les 19h30’ ens reunim tot el grup al mateix restaurant que vem sopar la nit anterior. El menú és a base de pasta i pizza, i algunes birres. Després de sopar fem una porra dels temps finals. En 24 hores sortirem de dubtes. No es contempla la possibilitat d’abandonar!
(Porra final dels temps previstos per demà) (Vistes al riu Main des de l’habitació de l’hotel)
A les 21 hores toquem retirada cap a les habitacions. En Sergi i en Jaume estàn allotjats tres pisos per sota, a la planta 17. Al passadís hi ha una màquina de glaçons amb els que omplim els bidons, per disposar d’aigua fresca tota la nit. Encara és de dia i cal córrer la cortina per intentar dormir quantes més hores millor, però com sempre passa en aquestes ocasions es fa difícil conciliar el son. En Dume infla de nou el seu matalàs i posem l’alarma del móbil a les 3h30’ de la matinada.
Segons en Santos m’adormo de seguida, peró en només mitja hora ja torno a estar despert. Després de donar voltes i més voltes al llit, veig que els nervis estan fent els seu efecte i que tant el cos com el cap, volen visualitzar la cursa abans d’hora. En Santos, tampoc ha aclucat l’ull i repassem per enèssima vegada els detalls de la prova (A quin ritme sortirem, cada quan pensem picar quelcom per menjar, com ens hidratarem, etc…). El fet de tornar a repetir la conversa que ja haviem mantingut en diverses ocasions, ens dona cert sentiment de calma i pau interior. En Dume ens trasllada la seva recent experiencia de la cursa que va completar la setmana anterior a l’Ironman de Niça. A les 12 de la nit posem punt i final a la tertulia. Cal descansar quelcom, encara que sigui poc.
Lluís Planagumà i Grífol
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada