01 d’octubre 2007

VI ZEGAMA-AIZKORRI MENDI MARATOIA







VI MARATÓ DE MUNTANYA ZEGAMA-AIZKORRI 2007
http://www.zegama-aizkorri.com/argazkiak/2007/erd.html

El 23 de setembre del 2007 era un dia marcat en lletres majúscules en el calendari de curses de muntanya. Es cel.lebra la VI Mendi Maratoia Zegama-Aizkorri, prova final de la Copa de Mon de curses de muntanya del circuit Buff-SkyRunner World Series 2007.

El 20 de maig vaig tenir el primer contacte dins d’aquest àmbit de curses a la Marató de Muntanya de Berga, prova inaugural de la Copa de Món. Ara tocava anar a la “Major Festa de curses de muntanya del món”. Zegama és un petit poble de Guipúscoa a la comarca de Goierri amb 1.300 habitants, però això no ha impedit que des de l’any 2002, en que va tenir la primera edició, s’hagi creat un mite pel que fa a l’ambient i expectació que envolta aquesta cursa única i on creix la fama de forma exponencial cada any.

La prova de 42 kilometres i 5.472 metres de desnivell acumulat transcorre sobre un traçat d’excepcional bellesa i puja a 4 dels cims més alts d’Euskadi (Aratz, Aizkorri, Aketegui i Aitxuri). La organització només posa a disposició dels altletes 400 dorsals.
L’éxit de la cursa provoca que cada any hi hagi una allau de sol.licituds per optar, a través de sorteig, d’un dels 175 dorsals per corredors populars. La resta de pitralls es reserven als atletes d’èlit, els corredors que han finalitzat totes les edicions precedents, i els que fan una marca mínima l’any anterior; Aquest any el tall estava en 5h15’.

Per tant, correr aquesta marató per un atleta popular és un privilegi. No hi falten motius. La duresa del recorregut (molt técnic, un veritable trencacames), amb constants desnivells i amb fang; la varietat de paisatges (fagedes, zones de pastura, crestes de roca viva, boscos de coníferes i abetoses, calçada romana de pedra pulida);
les condicions meteorológiques canviants (fred, boira, pluja, sol, vent); Però per sobre de tot destaca la ilusió d’un poble i la seva comarca que anima apassionadament a tots els participants des del primer fins l’últim.

El nombrós públic que s’atansa per veure la cursa, es pot comptar per milers. Alguns fan nit a la muntanya per situar-se als punts més espectaculars.
El dia de la cursa és un dia on families senceres van a disfrutar d’un dia de muntanya i veure l’esperat pas dels corredors!!
L’atmosfera que es respira dins i fora de la cursa és excepcional, propi d’una etapa reina del Tour de França als Alps o Pirineus. La sensació que hem viscut els corredors avui és comparable a la que pot tenir un ciclista professional pujant les rampes d’algun port mític.

Està clar, doncs que els vascos tenen un do especial que els caracteritza; L’ajuda incondicional per tots aquells esports de caire individual que impliqui grans dosis de resistencia i d’esforç com l’atletisme o el ciclisme…

El passat dissabte 22 a les 7h del matí feiem cap a Zegama amb cotxe en Toni Jofre, que també va competir, la Gemma i la Beth, que va conduir en gran part del trajecte perque pogués descansar i no carregar massa les cames. Els nervis s’em menjaven per dins i per fora.

Després d’intalar-nos a l’hotel Alai al Port d’Extegarate, on vem dinar i fer una becaina ens dirigim cap a Zegama a uns 20’ en cotxe. Ara som 5, ja que hem fet amistat amb en Juanjo Perera, atleta canari, que ens explica la seva experiencia de la cursa de l’any passat. Recollida de dorsals, i a les 17h reunió informativa amb tots els detalls de la marató i punts d’avituallament.
Tot seguit la organització ens va obsequiar amb una exhibició dels esports rurals vascos a càrrec dels harrijasotzea (aixecadors de pedres) Inaki Perurena i el seu fill Inaixo i l’aizkolari (tallador de troncs) Àngel Arrostegui. Aquí ens trobem amb en Carles Montero i la Lidia que han aprofitat el cap de setmana llarg per veure in situ la cursa. També saludem a diversos companys de corredors.cat (Massa, Luigi, Bodi, etc...)
Per acabar la tarda un tast de sidra natural i formatge Idiazàbal. El sopar a base d’hidrats de carboni i a les 23h zzzzzzzzzzz!!!

L’endemà a les 6h diana. El dia s’aixeca molt humit i ple de boira però no plou, encara que la pluja d’ahir passarà factura… A Zegama gran expectació per part dels medis de comunicació locals i de TV3. Han vingut autocars d’afeccionats d’arreu per encoratjar als corredors que lluiten per la Copa de Món (catalans, segovians i mallorquins).

Durant l’escalfament previ em trobo un conegut d’Hostalets de Pierola, en Xavier Forner i la seva dona Beth, que ha vingut a viure l’aventura d’espectador, però que de ben segur que aviat ho farà de corredor…

Abans de la sortida, davant de les personalitats es balla el tradicional “aurresku” i tot seguit es recorda al cèlebre atleta madrileny Fernando Garcia, que va morí fa 1 any en accident de trànsit treballant de bomber.

A les 9h en punt es dona el tret de sortida. Els nervis s’alliberen de cop. La cosa, ara ja va en serio i cal córrer amb precaució i no deixar-se portar pels crits d’ànim del públic.
Fem una volta pel poble d’escassos 500 metres en la que casadcú pren posicions.
Serà tot l’asfalt que trepitjarem en cursa. Les families i els nens saluden i fan la claca al pas dels skyrunners.

Només sortir de Zegama (296 metres s.n.m.) ens trobem amb una rampa molt forta. El grup s’estira ja que molts corredors comencen a caminar... El públic omple aquests primers prats de pastura aplaudint i tocant la carraca. La veritat és que amb aquest ambient la cosa sembla més fácil de superar tot i que el camí és molt pendent, està moll i ja trobem gran quantitat de fang que provoca les primeres relliscades.

En Toni i jo passem pel Km 3 amb un temps de 26’46”. El trajecte ara, en gran part transcorre per pista i combina trams de corriol preciós. En ocasions opto per correr pels costats, plens d’herba per no trepitjar el pis central on hi ha molt aiguabarreig i així estalviar més d’una patinada. Fins el Km 5 hem pujat 500 metres de desnivell. A partir d’aquí iniciem un descens de 150 m. fins a Otzaurte Km 7. Al pas pel primer control Km 5,6 portem 42’45”.

Des de lluny ja es sentem els crits dels afeccionats a Otzaurte, punt on la cursa creua la carretera. Just abans d’arribar-hi, noto com el cor es va accelerant. De seguida ens topem amb el primer passadís humà, que ens reben a cops d’escallots. La Beth ha pogut copsar el moment del meu pas amb una instantanea, després ja no hi ha hagut ocasió.

Ràpidament hi ha un sender molt dret ple de gom a gom per ambdues bandes.
La cridoria m’ha disparat les pulsacions fins les 195 per minut. He forçat el ritme a causa de l’emoció. Pujo corrent amb la mirada fixe en el proper pas. El tram és dur i la gent està massa aprop per aixecar el cap. Quant s’acaba la part més forta i la presencia física de públic és menor començo a caminar intentant recuperar l’alè.

Cal saber dosificar-se i no deixar-se portar per les ansies de la gent que et dona suport. Més tard aquests estirabots poden enfonsar a més d’un i agafar una pàjara si es força el ritme a base d’emocions.
L’entorn ara és molt dens en quant a vegetació i la boira impedeix veure cap cim a mida que agafem alçada. Durant força estona hem transitat per boscos de faig trepitjant un gruixut coixí de fulles flonges a causa de la humitat. Més amunt ja arribant a l’Aratz el terreny és molt pedregós amb trams de petites tarteres.

La pujada al primer cim, l'Aratz de 1.445 m al Km 16.1 em dona una idea del ritme. Si puc aguantar-lo veig que podria estar al voltant de les 6h... La baixada per la calçada romana passant per l’ermita de San Adrià és de pronóstic reservat, però es supera sense cap entrebanc. Al arribar al Sancti Spiritu Km 20,1 un dels punt àlgids de la carrera, veig en Massaguer i en Xavi Forner que aprofiten per fer-me una foto. El crits i imputs visuals m'omplen els pulmons... La pujada la faig al trote intentant mantenir un ritme constant. La rampa és forta i rellisca peró la gent fa que no ho sembli tant. Em trobo sota els efectes estimulants del públic i més tard penso que potser m'he matxacat un pel massa!! També he vist a la penya skyrunner de Tortosa.Més amunt quant la boira ha desaparegut per complet i la cresta i cim de l'Aizkorri eren a tocar, he vist la invasió humana que ens esperava... La pell de gallina és poc!! Hi hagut moments que sentia tantes mostres d’ajuda i d’afecte que he tingut vergonya i m'he recluit en mí mateix mirant a terra sense aixecar el cap. No em sentia mereixedor de tantes lloances!! Però cada participant en cursa tenia la seva part de reconeixement.
Em deien pel nom de pila, pel cognom o simplement “Visca Catalunya”, “Visca el Barça”, aupa txapeldun, oso ondo, aurrera, etc... Ja no sabia si riure o plorar. Després ho he superat i mirava a la gent agraïnt-ho al crit de Gora Euskadi o aplaudint com ells.Al cim de l'Aizkorri 1.528 metres s.n.m. Km 22,6 he passat amb un temps de 3h26' junt amb en Toni Jofre, company d'entrenament. La vista des del cim era espectacular, però avui no era el dia més apropiat per disfrutar-ho amb tranquilitat...
La cresta, era fàcil però calia anar en compte a no fer un mal pas, ja que la roca viva o karst amagava moltes trampes. Han calgut fer un parell de sifons abans de pujar el cim de l’Aketegi de 1.548m i el sostre de la cursa, l'Aitxuri de 1.551 metres Km 23.7.

A partir d’aquí hem iniciat la baixada més técnica i directa de la marató. Molt perillosa a causa de la mollena, el fang, la roca viva i més avall l’herba llarga. Calia tenir els 5 sentits a cada peu. Un cop abaix al control d’Arbelar impressionava mirar enrera i veure el desnivell realitzat.

El tram fins a Oltze Km 27.1 m'ha recordat un bosc de follets amb tanta molsa per sobre els arbres. El corriol semblava pla, però calia apretar les dents si es volia fer corrent.
En Toni portava el pas i hem aconseguit avançar a 6 o 7 corredors. Més d’un atleta era incapaç de trotar després del descens de la Serra de l’Aizkorri.
Un cop a Oltze el camí s’ha obert cap un prat molt extens. La verda catifa natural ha servit per amorosir el passos dels nostres malmesos peus fins a Urbia km 29.2 disfrutant de l'espectacle de color que ens deparava l'herba humida. En Toni ha pres un metres d'avantatge i ens hem separat definitivament. La pujada de l'Andraitz ha estat sense cap dubte el meu moment més crític. El sol apretava i els kilometres ja pesaven massa... Un cop a dalt Km 31.5 la cosa ha canviat de color.

Només quedava una eterna baixada de 10 kilometres. Tot i anar amb prudencia he fet un bon descens sense patir caigudes ni estrebades musculars. La companyia de la Sonia Malo de la Selecció Catalana, m'ha servit per mantenir un ritme viu de cursa.
Ens hem alternat posicions i hem aprofitat per xerrar i tot.

El temps final no m’ha obsesionat, tot i que veia que no estaria per sota de les 6 hores per ben poc. Finalment entro a Zegama a les 3 de la tarda am un temps de 6h02'37" i la posició 219.

Cal dir, que no he patit cap crisis mental ni física, que em fes plantejar-me la cursa d’una altre manera.
Si vols veuren's en un video de la cursa: Minuts 24, 26 i 27


Lluís Planagumà Grífol