12 de juliol 2006

LA RUTA DEL CID '06




EL CAMINO DEL CID – “Vici, Visa, Mòbil i GPS” 03-11/06/06

Dissabte, 3 de juny

A les 7:00, com de costum quan els nostres desplaçaments requereixen d’una acurada infrastructura i logística, havíem quedat emplaçats a Palau Reial. En total, 8 aventurers, als quals s’afegirien dos més al pas de l’expedició per Pallejà i un darrer al Bruc. Sovint ho fem així.

Aquest cop, però, en comptes de furgonetes llogades conduïdes per qualsevol de nosaltres, portàvem un autocar amb xofer professional a la nostra disposició, com els equips importants. Tot havia estat planejat amb deteniment, amatents al més mínim detall que pogués espatllar la sortida.
Malgrat tot, aviat vam poder comprovar que el remolc que havíem demanat per dur ben col·locades les nostres eines de precisió, no ens acompanyaria; així que van començar els neguits, els renecs i les gotes de suor freda caient sobre el front de més d’un imaginant-se la seva preuada màquina de 3.000 o més euros, ballant amb la resta de companyes de fatigues per l’espai destinat a l’equipatge, abonyegant-se i fent-se malbé.
Però sempre hi ha una solució, i la nostra va ser encabir les bicis a dalt de l’autocar, repartides entre el passadís i els seients buits, tal i com es mereixen, no sense abans haver perdut una bona estona desmuntant i tornant a muntar les rodes. Aquest tràfec se’l van estalviar els que s’incorporaren més endavant.

A l’alçada del Bruc, doncs, ja hi érem tots, inclòs en Ramon, que de seguida es buscà un lloc apropiat on poder dormir plàcidament.

Com sempre succeeix en aquests casos, les hores de viatge són moments distesos on tothom, amb les bateries totalment carregades, demostra la seva alegria, il·lusió i predisposició a passar-ho bé. La rauxa és omnipresent i de seguida ens posem al dia dels fets més remarcables de les vivències dels companys que fa temps que no veiem. Mirem els mapes dibuixant virtualment sobre ells les etapes i descobrint els noms de ciutats, pobles i llogarrets als que dia a dia anirem posant imatge i so.

- Mireu aquest poble! - se sent - Es diu “Molero de Cid”. De sobte, s’il·luminen els ulls del portador d’aquest cognom en creure’s posseïdor d’un insigne toponímic. De seguida riu tothom, i el seu orgull s’esvaeix. Era una broma; una de tantes.

En un sospir arribem a l’àrea de servei d’Alfajarín, on férem el primer àpat de grup. El restaurant estava ple, i alguns de nosaltres, els més valents, els que ja s’havien enfundat la túnica sagrada, el mallot rosa del més pur estil italià, vam tenir la sensació de ser homes-anunci, essent llegides les inscripcions dels nostres llampants abillaments per multitud de curiosos. Només van ser uns entrepans, de xistorra, llom amb pebrots fregits,... per anar fent boca.

Ens trobàvem a mig camí de Burgos, el punt de partida del Camí del Cid, quan, de sobte, vam acordar que sortiríem de Vivar de Cid, on nasqué el “Campeador”, i ho faríem aquella mateixa tarda. Així va ser.

Etapa 0: Vivar de Cid – Burgos (21,57 kms ; Desnivell acumulat: 439 mts; Alçada màxima: 988 mts; Pendent màxima: 24,75%)

L’autocar ens deixà a Vivar de Cid, on, després de preparar les bicis, les alforges, l’equipatge i acabada la llarga i prolífica sessió fotogràfica de rigor, ens vam posar a pedalejar camí de Burgos. La sortida del poble, com no podia ser d’una altra manera, la fem per un carrer que es diu “Camino del destierro”. Pensàvem que seria una tarda de passeig, però no va ser ben bé així. I és que, no més enllà del segon o tercer quilòmetre, ens vam trobar amb una rampa tan brutal com inesperada que ens va servir per mesurar les forces i la tècnica i on les alforges ens van recordar que portàvem quelcom de pes.
Els camps de blat verds a tot el voltant, res tenien a veure amb els tons torrats i grocs que hi ha a Catalunya en una primavera tan seca com la d’enguany. En coronar, una pronunciada baixada i el primer recompte del viatge: 1,2,3,...,9 i 10. Falta un! En Ramon està. És en Sergi. Però, com és possible? Si anàvem tots en filera índia per l’únic camí que hi havia... També és un clàssic de les nostres sortides, perdre un component en els primers compassos del viatge. Dóna molt de joc i emoció. Rebem una trucada de socors de l’ovella esgarriada. Després d’un quart d’hora, misteriosament, es va reincorporar al grup sense més conseqüències.

Tot resseguint una petita carena, arribem a topar amb les obres d’una autovia o quelcom per l’estil que havíem de travessar. Ho deia el GPS; aquest any en portàvem i era la nostra única guia (també vam decidir comprar un de recanvi, per si el primer fallava). Després de sortejar una baixada que ratllava la verticalitat més absoluta, i que només dos temeraris (Dani i Lluís) van gosar fer-la al damunt de la bici, ens vam anar reagrupant, un per un, sota l’atenta i fins i tot maliciosa mirada dels que ja havien superat l’entrebanc, rient de les ensopegades i jocs malabars dels que resten per baixar (l’ésser humà “bttero” és així, sobretot a les rieres).
Un cop vam ser a l’altra banda, una lleugera baixada ens dugué a les afores de Burgos. Eren prop de les 18h. Ja a Burgos, ens vam dirigir al Real Monasterio de Las Huelgas i, després, al mirador del castell, al qual no vam poder accedir per 5 minuts, o el que és el mateix, per 2 fotos.

En el transcurs de la pujada es van produir els primers “atacs”. Era final d’etapa i acabava en alt. L’hotel estava a 1 quilòmetre baixant del castell. En Ramon, més de l’estil “mochilero”, no se’n sabia avenir. Un hotel de 4 estrelles, si us plau. Se’n feia creus i ho explicava per telèfon. No ens creia mereixedors de tal luxe asiàtic. Però val més començar amb bon peu, que els tuguris ja van sortint al nostre pas sense buscar-los. Vam deixar les bicis al garatge, ens vam dutxar i ens vam posar les nostres millors gales; totes les nostres gales, de fet.
Vam cremar totes les naus en forma de roba per combatre el fred que feia a Burgos en caure la tarda. Diguem que en aquest tipus de viatge, l’estètica i el gust en el vestir, no és el que prima, sinó la lleugeresa i versatilitat de la roba. Així, es poden combinar xancles amb talla-vents, bermudes amb impermeables,... i de tots els colors imaginables. Ho teníem certament difícil per colar-nos en el banquet del casament que se celebrava a l’hotel.

Segons els diaris i els treballadors de l’hotel, aquell mateix matí havien estat a 5ºC, i la situació pintava igual per al matí següent. Això va fer entrar la por al cos a més d’un, sobretot aquell qui fa més gala del lema “lleugers d’equipatge”, que va estar tota la tarda jurant en arameu i buscant una botiga on comprar un folre polar.

Vestits d’aquesta guisa vam estar visitant la imponent catedral i el centre històric, abans de reunir-nos amb el company Rodrigo, conegut d’en Dani, que, molt amablement, ens va fer de Cicerone i ens va portar a un restaurant en front de la catedral, on faríem el primer sopar. La idea de sopar a la terrassa, tal i com ho havíem reservat, semblava encertada, tenint en compte els dies de calor que havia fet aquella setmana (també a Burgos).
Aquella nit, però, feia molt de fred, i es va produir una temptativa de fuga. Malgrat tot, el seny va imperar, assistit per dues estufes que ens van col·locar a la vora. Així doncs, vam degustar les primeres morcilles del viatge, costelles i d’altres viandes. En Ramon els primers enciams i tomàquets. El cafè va ser dins l’establiment, on vam agafar les calories necessàries per arribar a l’hotel.
Etapa 1. Diumenge, 4 de juny. Burgos – Salas de los Infantes (71,90 kms ; Desnivell acumulat: 896 mts; Alçada màxima: 1.048 mts; Pendent màxima: 13,29%)

Diumenge assolellat i tranquil. El termòmetre, inapel·lable, marcava uns 7ºC. Ja se sap que per aquelles terres només hi ha dues estacions, l’hivern i la de la RENFE. Se’ns acudí anar a esmorzar xocolata amb xurros, així que vam travessar l’arc de Santa María per passar a l’altra ribera del riu Arlanzón, on es trobava la xurreria que ens van recomanar i on ens vam cruspir un bon grapat de xurros convenientment sucats en xocolata. Es tracta d’un esmorzar poc habitual i arriscat abans de fer esport, fet que va capficar a algun dels membres del viatge quant a les conseqüències fisiològiques que podia comportar. Per sort, ningú de nosaltres va sentir el crit de la natura.

Sortim de la ciutat deixant l’Arlanzón a ma esquerra, recorrent un agradable passeig jalonat per una frondosa arbreda de ribera en direcció a la Cartuja de Miraflores, on arribem alhora que un grup de turistes alemanys, que, trobant-se les portes tancades, s’entretenen amb la nostra singular estampa, immortalitzant-nos en diverses fotografies. Voregem la cartoixa per l’esquerra a través d’un bosc on el track (el camí que assenyala el GPS) ens fa una lleugera “mala passada” que rectifiquem amb la primera de les moltes “empalmades” del viatge.
La nostra pregunta diària obligada serà: “Estem sobre el track?”. Aquesta és la gràcia que et proporciona resseguir una ruta amb GPS que, fa un any, un altre grup ja havia fet, tot i que sempre hi ha canvis (noves carreteres, barreres arquitectòniques...) que fan variar, en certa manera, el camí marcat.
Un cop travessem l’autopista passem pel monestir de San Pedro de Cardeña, on el Cid es va acomiadar de la seva esposa, Doña Jimena. Fora del monestir ens trobem amb una monja que s’interessà pel nostre periple, i amb la qual vam departir durant una bona estona, fins que va arribar un altre grup de ciclistes de la zona que la setmana anterior havien fet la mateixa ruta que nosaltres estàvem iniciant llavors. Amb ells vam continuar uns quilòmetres, fins que els nostres camins ens van separar.

A partir d’aquí fem via a través de pistes amb desnivells molt suaus i amb unes grans vistes panoràmiques fins assolir Revilla del Campo, on esmorzem pa amb formatge i llonganissa arreu, regat amb les habituals begudes isotòniques: cerveses i clares. Era l’únic bar que hi trobàrem obert. La senyora gran que el regentava es va veure desbordada per un allau de gent tan inusual en aquells paratges, així que ens va donar la matèria prima i nosaltres mateixos ens vam encarregar de fer els entrepans. El pa el va haver de demanar a un home del poble que estava fent la cervesa en aquell moment.
Tot seguit ens encaminem cap a Lara de los Infantes (Km 44,5) passant abans per Quintanalara i Torrelara. Carreguem aigua, ja que el sol escalfa de valent. Creuem els poblets de Villaesposa, Jaramillo Quemado i, finalment, Barbadillo del Mercado (Km 62), on pensàvem dinar.
Malauradament tot estava tancat, així que tocava arribar al final d’etapa sense dinar, 10 quilòmetres per pistes, a una mitjana de 30 km/hora, per arribar, a les 15h 45, a Salas de los Infantes, i amb el temps just per trobar una casa de turisme rural (Las Dehesas de Costana), on ens acolliren amb els braços oberts per delectar-nos amb el millor moment del dia.
L’amo d’aquesta casa és un enamorat de la ruta del Cid i ens va explicar que està mirant d’assenyalar una part del camí amb fletxes. La ruta gastronòmica acabava de prendre cos i les termites (així ens definim) arrasarien amb tot el que caigués a taula. La gent de la casa Rural ens va tractar i servir d’allò més bé, la qual cosa vam agrair molt, i més després d’haver perdut l’esperança de poder dinar com calia. El xai, el xoriço, les morcilles, amanides... van ser regades amb més begudes isotòniques.

Ja en plena sobretaula, i ben contents, vam decidir sortejar el GPS que dúiem de recanvi i que havíem comprat entre tots. D’aquesta manera, l’afortunat podria aprendre a fer-lo servir, tot gaudint de la inestimable assistència del “sherpa” Lluís. Cadascú va posar el seu nom en un paperet i una ma innocent va treure el d’en Lluís. Durant una bona estona vam estar maleint l’afortunat, de broma, naturalment, doncs si algú el mereixia era ell, el més entès en la matèria.

La tarda va discórrer plàcidament mentre érem asseguts a la terrassa d’un bar, al caliu de la conversa amb els amics. Aquella mateixa tarda va aparèixer un grup de ciclistes que feia una part de la mateixa ruta. Un d’ells, en Vicenç, és company de Caixa Catalunya, i conegut d’en Salva.

A la nit vam sopar, també molt bé i vam beure alguna beguda digestiva (orujo). Vàrem dormir a la mateixa casa rural.

Etapa 2. Dilluns, 5 de juny. Salas de los Infantes – El Burgo de Osma (75,40 kms ; Desnivell acumulat: 735 mts; Alçada màxima: 1.175 mts; Pendent màxima: 19,88%)

La nit anterior no tothom havia anat a dormir a l’hora de les gallines. Els joves van anar a fer una copeta a la plaça del poble i, en tornar, se’ls acudí amagar les magdalenes i “sobaos” que la gent de la casa rural havia disposat al menjador per al nostre intempestiu desdejuni. N’hi havia un parell per cap, però l’endemà només es trobaven sobre la taula 4 o 5 en total. Val a dir que els més matiners devien pensar: “m.... el último”, i se’ls van endrapar immisericordement.
Finalment van sortir la resta del fons d’un calaix i fins i tot en va sobrar algun, que van ser convenientment emmagatzemat a les alforges dels més golafres, en previsió d’un possible atac hipoglucèmic i d’ansietat com el que es va produir l’any passat a Pelegrina, quan no trobàvem res comestible que dur-nos a la boca.

Després de netejar i posar oli a les bicicletes, un clàssic matinal, ens disposem a sortir de Salas. Però, un moment. On està en Ramon? Estava aturat perquè havia perdut un cargol del portaequipatges. De seguida surt un de recanvi i abandonem el poble per una carretera que ens duu a Castrillo de la Reina (Km 6,5), a bon ritme. Més tard arribem a Moncalvillo (Km 12), amb continus augments de ritme que fan que el grup es vagi disgregant a mida que el camí s’enfila.
Comencen els comentaris en directe de “Radio Vuelta”, que anem improvisant en el decurs de cada etapa. Moncalvillo encara conserva un safareig públic amb bigues de fusta, tot just al costat de la plaça del poble. Coincidim amb un servei setmanal de venda ambulant de planter i productes alimentaris bàsics. Comprem fruits secs (s’ha de menjar). Reprenem la marxa deixant a banda una sèquia d’aigua clara que travessa la localitat. L’entorn que ens envolta va canviant per moments i ara predominen els pins esclarissats, propis d’un paisatge més muntanyós.

Durant un tram de descens entre Rabanera i Aldea del Pinar, per un agradable camí entre pinedes, sota l’atenta mirada d’un munt d’aus rapinyaires que solcaven els cels, es produeix la primera caiguda seria del viatge (Santos), observant, precisament, un àguila just quan passàvem pel costat d’una granja de vaques. Afortunadament només va ser una mica de xapa i pintura, unes rascades al colze que es renten i guareixen a la font d’Aldea del Pinar amb els mitjans que dúiem.
Aquell dia som l’atracció dels quatre habitants que són al carrer. Un cop a Hontoria del Pinar, passem per la casa del metge, on una infermera presta la seva sapiència facultativa i podem continuar, més tranquils, la marxa. En Dionís aprofita aquesta estona per visitar a una ex-veïna que ara vivia a Aldea del Pinar. En aquest punt de la ruta, ens atrapa el grup d’en Vicenç, que s’aturen a dinar.

A partir d’aquí ens endinsem en un dels millors paratges naturals de tota la ruta; “El Cañón de Rio Lobos” (Soria). Es tracta d’un sender de més de 20 Km que segueix el curs del riu. En el seu primer tram és un torrent sec i pedregós, però ho compensa la verdor, l’espès bosc i les parets de roca que ens envolten en tot moment.

El ritme s’alenteix, per mor de les exigències del terreny, molt pedregós i, en part, també amb la intenció d’assaborir la pau i la calma que transmet un indret tan incomparable. En Ramon ha patit la primera punxada. És un corriol prou tècnic com per trencar les previsions horàries més agosarades i fer que els quilòmetres no acabin de passar.
Contínuament ens veiem obligats a travessar el llit del riu, ple de sorra, que a voltes fa clavar les bicis al terra i a voltes les fa cuejar. També és ple de rocs, estratègicament emplaçats per esquinçar cobertes, trencar radis, canvis... a poc que un es descuida. No si val a badar, i si cal, s’ha de baixar de la bici.

L’hora de dinar va arribant, però el restaurant encara és lluny en el temps. A mig camí, passem per los “Ojos del Río Lobos”; A partir d’aquí ens topem amb constants ramals d’aigua clara que sovint hem de travessar. En Chapa testa l’aigua en un d’ells. Ja molt a prop del final, ens quedem astorats i bocabadats en veure un ramat d’ovelles enfilades pels rocs, com si de cabirols es tractés. Segons ens explicà el pastor, es tracta d’una raça molt poc comuna, de petites dimensions i que gairebé està en perill d’extinció i que s’adapta molt bé a aquest tipus de terreny. La seva carn sembla ser que és exquisida i molt demandada per italians. Es tracta de l’ovella d’ull negre o quelcom per l’estil. Quan ja marxàvem, va arribar l’altre grup de ciclistes, i va ser la darrera vegada que vam coincidir.

L’últim tram, fins a l’ermita templària de San Bartolomé, és el més espectacular, circulant al costat de bassals plens de nenúfars florits, i el més refrescant, amb remullades de peus inesperades. Abans de deixar el Cañón definitivament, ja molt tard, omplim els nostres bidons a una antiga font accionada mitjançant una palanca.

Un trajecte d’uns 3 quilòmetres per una carretera poc transitada, i amb esprint final inclòs, ens dugué a les portes del temple gastronòmic d’Ucero: “La Parrilla de San Bartolo”, on els xuletons de vedella d’1,5 Kgs estan a l’ordre del dia, i resulta quasi més dur menjar-se’ls, tant física com mentalment, que fer una etapa de llarga distància. Després de degustar un assortit de primers plats (xoriço, morcilla, sèpia, calamars, pipirrana...), exquisits, arriba el plat fort, la carn. Els més afamats s’atreveixen amb els xuletons. Tot era d’unes mides descomunals, també els entrecots, relloms, xurrascos... En fi, Pantagruèlic. La cervesa també va córrer a dojo, com no podia ser d’una altra manera. No recordo què va menjar en Ramon, que és vegetarià. Quin sacrilegi!

Després del gran àpat, encara resten uns 15 Km fins al Burgo de Osma. A les 17h 30, amb molta calor i l’estómac feixuc, les cames comencen a pedalejar a ritme de “Verano Azul”. Una badada amb el GPS ens farà trencar el ritme cansí, en haver d’esforçar-nos per creuar un parell de camps llaurats, fins tornar a empalmar amb la pista bona un parell de quilòmetres més enllà.

Com si el dinar hagués estat lleuger, i imbuïts per alguna sort de bogeria, com ànimes que porta el diable, anem baixant pinyons i cada cop s’incrementa més i més la cadència dels pedals. Així que, a més de 35 km/h, el grup, que anava en bloc, comença a perdre unitats degut a les fortes tibades. Tot i que la pista és molt recta, de vegades fa fresa i por la possibilitat de patir una caiguda massiva, la famosa “montonera”, ja que les alforges es van tocant, i es produeix algun que altre “afilador” entre companys, fruit de la tensió per agafar la bona roda.

Un cop al Burgo de Osma anem a l’hotel Mayor 71, molt cèntric, en el mateix carrer Major, com el seu nom indica. Mentrestant, en Salva lluita per tractar que li arrangin un radi trencat. Però el mecànic del poble, amb una indolència no desproveïda d’un cert grau de mala bava, es nega a fer la reparació. Després de la dutxa, visitem la segona població en importància de la província de Sòria.
Sopem suau en una terrassa de la Plaza Mayor. Només portem 2 dies i cada cop ens posem el llistó més alt, tot i que el més fort encara està per arribar... Com no ens cansem de repetir, l’etapa dura és la de demà. Abans d’anar a dormir, donem bon compte d’una caixa de maduixes, albercocs, nespres, pomes... per depurar els nostres organismes dels excessos proteics del migdia.

Etapa 3. Dimarts, 6 de juny. El Burgo de Osma – Medinaceli (85,52 kms ; Desnivell acumulat: 964 mts; Alçada màxima: 1.200 mts; Pendent màxima: 12,89%)

Esmorzem unes pastes en un establiment tipus “Café Gijón”, amb còmodes sofàs i parets de vellut, on aprofitem per acabar la caixa de maduixes, que no podíem portar amb nosaltres. La imatge, perquè no dir-ho, va semblar deplorable, a vistes dels més sibarites i aburgesats del grup.
Després d’haver distribuït la fruita que havia sobrat la nit anterior, abandonem El Burgo de Osma per un esplèndid passeig arbrat amb les vistes d’una muralla al turó que queda a la nostra esquerra i fem via cap a Recuerda (Km 16) per una carretera local, advertint la presència de l’imponent castell de San Esteban de Gormaz a la nostra dreta. Havíem evitat la pista que va en paral·lel a la carretera, tot esperant arreglar la bicicleta d’en Salva a Berlanga de Duero. Abans, però, ens endinsem en una pista que ens condueix a Morales.
Una estona més tard entrem a Berlanga (Km 30), on aprofitem per fer uns entrepans al Restaurant Casa Vallecas, recomanat pel mecànic que, mentre esmorzem, molt servicialment ens canvia el radi al seu taller que es troba a l’entrada del poble. Tot molt bo. Menys mal que no vam fer cas d’un que suggeria menjar unes patates “guarres” del súper de la cantonada.

A les 13h 30 prosseguim la ruta per una pista ampla i sense ombra, i amb vent de costat. Formem 2 fileres en paral·lel per apaivagar els efectes del vent, fent relleus. L’etapa d’avui creua petits pobles on no hi ha res de res. Bordecorex (Km 46) n’és un clar exemple, on no trobem ni una font per omplir els caldejats bidons.

El terreny ondulat ens posa davant d’algunes rampes o petits ports que es converteixen en un trenca-cames. A Barahona (Km 60) parem per recuperar forces en l’única botiga de queviures de la localitat. Aprofitem per refrescar-nos i improvisem una petita guerra d’aigua per fer més còmode el trajecte restant. La calor és sufocant i el camí és un puja-baixa que es fa molt pesat.

Els últims 25 km els fem per asfalt, amb escàs trànsit rodat, passant per Romanillos de Medinaceli i Yelo, on fem una parada tècnica, ja que hi ha símptomes de “pájara” en la persona d’en Lluís, que acusa la falta de patates “guarres” i s’ha despenjat del grup capdavanter. Un plàtan lliurat per un dels seus contrincants, que es va apiadar del seu lamentable estat, sembla que el va fer revifar, ja que en la represa va tornar a donar guerra, com en ell és costum...

Els darrers 10 km han estat un estira i arronsa constant per part dels habituals (Pau, Santos, Salva, Dionís, Chapa, Lluís, i Ramon), que s’ha decidit en l’última rampa en favor d’en Pau, entrant en Lluís i en Salva tot seguit, que havien trencat el grup capdavanter en un atac sec i dur per la plana que hi havia entre Yelo i Medinaceli.

Medinaceli, a 1.214 m d’altitud es troba dalt d’un turó i disposa d’una vista excepcional als seus 360º. Disposa de dos nuclis molt ben diferenciats; Un és el poble antic i l’altre és al peu de la autovia Saragossa-Madrid. És dimarts per la tarda, i esdevé un luxe passejar pels seus carrers o reposar en un dels bancs de la Plaza Mayor, on es va rodar l’anunci de la Pepsi i els futbolistes, totalment deserta aquell dia. El poble, totalment restaurat, té molt d’encant, i és famós per l’Arc de Triomf de triple ull del segle II.

Fem una temptativa d’adquirir uns dolços d’unes monges que viuen a un convent de clausura, però no obtenim resposta de l’altra banda i ens dirigim cap al restaurant de l’hotel. Avui ens allotgem a la casa rural Babieca. Ens havien dit que el sopar seria a les 9h15 i eren les 9h10 (hi havia gana). El maitre es va enfadar i ens va fer esperar a fora.
Avançat el sopar, però, es va reconduir la relació gràcies a alguna complicitat d’en Chapa amb ell i la manera de preparar les “migues”. El sopar i les postres van ser d’alta cuina, i amb la pau d’esperit que el bon menjar i el millor beure donen a l’home, i a la dona (si vingués alguna), vam donar un volt sota el cel estelat i vam beure uns digestius abans de rendir-nos en mans de Morfeu.
http://www.wikiloc.com/wikiloc/spatialArtifacts.do?event=setCurrentSpatialArtifact&id=51371

Etapa 4. Dimecres, 7 de juny. Medinaceli – Molina de Aragón (97,89 kms ; Desnivell acumulat: 1.394 mts; Alçada màxima: 1.320 mts; Pendent màxima: 20,52%)

El pilot de ciclistes ja comença a prendre un veritable to multicolor, i ja són els menys els que mantenen el rosa de l’inici, fent gala d’unes pituitàries poc exigents. El rosa Cid es mescla amb el verd Meridià, el groc Madrid i d’altres mallots de diversos colors no al·legòrics a cap sortida que haguéssim fet amb anterioritat.

L’acurat disseny de “la rosa”, no va passar desapercebut a ulls dels viatgers més entenimentats. Dos ciclistes belgues, amb qui havíem coincidit arribant a Medinaceli, ens van preguntar on es comprava la samarreta. Podríem haver fet la primera “pela”. La nostra honradesa ho va impedir.

Sortim en baixada fins creuar l’autovia. A Salinas de Medinaceli (Km 5) prenem un camí forestal, primer de forta pujada, on recuperem l’alçada perduda (tornem a estar a la mateixa altitud que a Medinaceli, que veiem des del cim) per després tornar a baixar fins Arbujuelo, i més tard a Urex de Medinaceli (Km 15) i Layna (Km 20), últim poble de Sòria i, per extensió, de Castella i Lleó. Per carretera local, i en pujada, entrem a la comunitat de Castella la Manxa per la província de Guadalajara. Luzón (Km 31) és el primer poble de l’Alcarria, on aprofitem per omplir aigua a la font dels 7 brolladors que ja havíem visitat l’any anterior, camí de Madrid. No hi ha cap establiment obert, així que no podem fer l’entrepà.

Continuem la marxa fins arribar a Ciruelos del Pinar (Km 38), on, en vistes de l’hora i els pocs pobles que teníem per davant, decidim dinar a l’únic establiment de la població, anomenat Teleclub Ciruelos del Pinar. L’empresa resultarà, en un primer moment, quasi impossible, ja que l’estrès de fer 11 àpats a corre-cuita, els supera. El negoci no és el més important. Ens conformàvem amb ben poc, una mica de pasta i una amanida, però els nostres precs no són més que brindis al sol davant la indolència de les dones que portaven el bar. Resignats ja a menjar qualsevol marranada de bossa, la nostra sort va experimentar un canvi sobtat. No sabem què va fer en Ramon quan va entrar a la cuina, però el fet és que va sortir amb bones notícies. Finalment menjaríem pasta, llom, braves, ...

Amb molta xafogor, i després d’un dinar massa copiós, encarem un dels trams afectats pel gran incendi que es va produir l’estiu passat i que es va cobrar 11 vides humanes, a part de calcinar un nombre molt elevat d’hectàrees. El paisatge és desolador, amb grans extensions de bosc desaparegut i amb piles de troncs talats a punt de ser recollits pels camions. L’olor a cremat encara es fa patent!!
Durant uns 20 Kms deambulem enmig d’aquest panorama tan desolador, sense fruir de l’entorn. Els termòmetres dels nostres ciclocomputadors arriben als 42ºC. Al capdavant es forma un quartet que de sobte se separa en 2 parelles, Lluís i Santos (“l’equip Damm Lemon”), de verd ; i Dionís i Pau. Aquests darrers iniciaran una persecució, fins buidar-se, durant més de 10 kms, que no obtindrà recompensa. Un cop reagrupats, arribem a Cobeta (Km 60) on ens hidratem a base de suc d’ordi. Alguns aprofiten per fer una petita becaina.

De seguida entrem en el Parc Natural del Alto Tajo, que ens sorprèn molt gratament. En Ramon té una punxada i el cel comença a amenaçar pluja, que cau dèbilment a estones. Seguim el riu Arandilla pel mig d’un canó amb una pedra de color granat, amb molta vegetació de ribera i aigua en abundància. El camí té fortes pendents i pedra solta i el ritme del grup se’n ressent. En Dionís dóna les primeres mostres de fatiga. Sembla que no se li ha posat massa bé el dinar.
A partir del Km 72 iniciem un pronunciat i perillós descens fins a trobar-nos amb el riu Gallo, que ens acompanyarà fins a Molina de Aragón, tot passant abans pel congost de la Vírgen de la Hoz i el poble de Ventosa. En Ramon i en Santos s’avancen al grup per anar a buscar una botiga de bicicletes on fer uns ajustos al canvi i als frens respectivament. Com sempre, els darrers instants del gran grup provoquen un progressiu augment de la velocitat, que ha finalitzat per ordre d’arribada de la següent manera: Lluís, Salva i Pere.

El noi de la botiga de bicis, una bellíssima persona, ens tracta fenomenalment i ens arregla les bicis, després, àdhuc, de l’hora de tancament del seu negoci, i ho fa amb calma i deteniment. La botiga crec recordar que es diu Casa Avelino. Quan tornem a la casa rural, reformada amb molt de gust, i situada a les afores del poble, en Dionís ja es troba al llit. Ha estat vomitant i ens fa patir el fet que no pugui continuar el viatge. No ens quedava una altra que esperar que passés la nit i comprovar el seu estat al matí.

El sopar va ser a un restaurant proper. No recordo què vàrem sopar, però va estar bé. Potser amanida russa. Vam riure molt, això sí, però només nosaltres. L’etapa de l’endemà era la dura, de veritat.

http://www.wikiloc.com/wikiloc/spatialArtifacts.do?event=setCurrentSpatialArtifact&id=51372

Etapa 5. Dijous, 8 de juny. Molina de Aragón – Albarracín (90,93 kms ; Desnivell acumulat: 1.602 mts; Alçada màxima: 1.692 mts; Pendent màxima: 28,72%)

Abans de la litúrgia de cada matí, que consistia en posar les màquines a punt, vam poder comprovar que les coses no pintaven tan malament com a la nit anterior. En Dionís seria de la partida, malgrat que no va poder ingerir gran cosa en l’esmorzar.

L’etapa es presentava dura, però alguns l’afrontaven amb més alegria, pensant que a la tarda arribaríem “Al Bar Racín”.

Ens acomiadem del Molino del Batán (quin nom tan insigne) - així es deia la casa rural - travessant el pati, presidit per dos pollancres imponents de més de 20 metres d’alçada i ens encaminem cap al centre de Molina per comprar uns entrepans. Tocava pic-nic, doncs, certament, albergàvem poques esperances de trobar un lloc adient on dinar per les poques poblacions per on passava la ruta.
Esperant que ens preparessin el dinar, uns van anar a comprar fruita al mercat ambulant que hi havia al costat i la resta van estar arreglant una punxada d’en Miquel. Teníem per davant l’etapa més llarga pel que fa al temps de durada i més dura quant a desnivell, l’etapa reina, amb tres ports “Hors Catégorie”.
Enrere havien quedat les etapes més aptes per als rodadors. Alguns ja patien dels nervis perquè eren més de les 9h i encara no havíem començat. I encara quedava, perquè vam esperar que obrissin la farmàcia per comprar fortasec. Potser va ser el perfil de l’etapa el que va provocar la descomposició.

A les 10h, i ben carregats de fruita i entrepans, anem restant quilòmetres al llibre de ruta. No tan ràpidament com voldríem, perquè l’orografia del terreny no ho permet. Al poc d’abandonar Molina, passem per Torremochuela (Km 13) i Torrecuadrada de Molina (Km 16) sense novetats, a través d’un suau puja-baixa. A partir d’aquí s’inicia el primer port, que ens portarà fins el punt més alt dels Montes de Picaza. Ens trobem un tram de baixada continuada fins que ens enfilem cap al cim d’un camí amb forts desnivells que ens torna a deixar de nou a l’alçada inicial.
Cap al migdia, amb una calor asfixiant, un altre cop a 40ºC, afrontem una successió de pujades criminals. Són unes 5 o 6 rectes consecutives d’un quilòmetre de pujada, aproximadament, d’aquelles que semblen el final de l’ascensió però que en arribar al cim, t’ensenya la següent paret que s’ha de superar. Al final de tota la pujada, decidim menjar els entrepans per recuperar forces i alleugerir pes a les alforges. De postres hi ha fruita, que ens refresca. Les pells serviran alhora de menjar per als animalons del camp. És el cicle de la vida.
Després d’adreçar-nos certs substantius amb els corresponents adjectius, el capità enciam va recollir les deixalles, que així és com es diu el que llençàvem al camp, i les carregà fins que va trobar una paperera, uns quilòmetres més endavant.

De camí a Alcoroches, el portaequipatges d’en Lluís va dir prou i es trencà en rodó (només tenia 5 dies). Sortosament, les seves alforges eren una motxilla que es pot carregar a l’esquena. L’altra bossa, el “camel-back”, li duríem entre varis companys, per torns, fins al final del viatge. A Alcoroches (Km 36) aprofitem per hidratar-nos a base de clares i coca-coles i reposem una estona.

Entre Alcoroches, a 1.410 m i Orea, a 1.505m, es troba el segon port de muntanya del dia (Km 41). En concret cal superar un coll de 1.692 m prop del Cerro Palillo, punt culminant de la ruta del Cid i que fa de frontera natural entre les províncies de Guadalajara i Terol. A dalt del cim, ens trobem amb un destacament de guardes forestals amb els quals petem la xerrada mentre esperem el reagrupament.
D’aquí fins a Orea (Km 46) la baixada és impressionant, tan ràpida com perillosa, per la inclinació i per les fortes ràfegues de vent de costat que, en topar amb la resistència de les nostres alforges, fan trontollar les bicis, llançades a unes velocitats que sobrepassen els 60 kms/h en el cas dels més agosarats.

No triguem gaire en arribar a l’Hostal Alto Tajo, a Orea, on havíem convingut que dinaríem. Va ser un dinar molt correcte, envoltat de nois i noies que devien estar de colònies. Després va venir la dura realitat, doncs encara quedaven uns quants quilòmetres per arribar a Albarracín.
La tornada a l’activitat, però, no va ser molt prometedora, ja que vam haver de carregar les bicis costa amunt per uns camps fins que vam poder “empalmar” amb el camí que duu a Orihuela del Tremedal. Un cop sobre el “track”, i a mà dreta, vam trobar un petit i idíl·lic estany d’aigües fredes on els més atrevits es van banyar.

Amb la frescor al cos, travessem un petit i ombrívol bosc que precedeix una perillossíssima baixada amb el ferm molt lliscant i ple de pedres on es produeix la punxada d’en Dani. Hem deixat enrere el Parc Natural de l’Alto Tajo i ens endinsem a la Serra d’Albarracín, tot creuant el poble de Bronchales, a 1.573 m (Km 63), on aprofitem per prendre un refresc.
Durant els propers quilòmetres ciclarem per uns dels racons més agradables de la ruta, per pista amb pedra solta i de color vermellosa, amb un constant risc de tempesta, que ens avisa de lluny. Anem perdent alçada advertint la presència de l’Arc de Sant Martí fins trobar una carretera (Km 78) que porta a Albarracín, on, pensant que estem als darrers compassos de l’etapa, es lliura la mare de totes les batalles.
Un dia més, encara hi ha forces per lluitar per la victòria d’etapa, i es llança un sprint sense treva, malgrat que tothom va maleir la seva sort en veure el cartell que deia: Albarracín 12. Durant aquests llarguíssims quilòmetres s’estableix una dura pugna per agafar les posicions capdavanteres. Després dels atacs d’en Dionís i Chapa, es forma un quartet (Salva, Lluís, Santos i Pau), del qual en Salva es despenjarà després de diversos intents de escapada infructuosos, que en arribar al destí recriminarà a en Lluís la seva manca de cooperació.
Els últims 7 km han estat extenuants per als 3 primers, amb un constant estira i arronsa, donant pedals a més de 55 km/h. Rodant com esperitats, enmig d’un fort vendaval que trencava les branques dels arbres que hi havia a les voreres, travessem el túnel que dona entrada a la població i assolim la fita del dia, sota l’atenta mirada dels vilatans, que no semblen entendre les nostres presses. La visió del poble, que penja de les muntanyes, és impressionant.

Abans d’entrar a l’hotel, com fem al final de cada etapa, fem una rotllana i aplaudim l’esforç de tothom. Havia estat un dia dels durs i ho havíem superat. Ja només ens quedava rendir-nos al plaer de la dutxa, les delícies de la bona taula i el caliu del llit, tres elements claus per afrontar l’endemà amb ànims renovats i amb les bateries ben carregades.


Etapa 6. Divendres, 9 de juny. Albarracín – Teruel (44,35 kms ; Desnivell acumulat: 650 mts; Alçada màxima: 1.369 mts; Pendent màxima: 15,55 %)

La nit anterior havíem quedat en aixecar-nos una mica abans per posar a punt les bicis abans d’esmorzar, però no va ser així. L’esmorzar sí, és clar.

Amb certa mandra, ens posem en marxa i deixem enrere el preciós poble mudèjar, no sense abans passar per una petita botiga que hi ha travessant el pont sobre el riu, on comprem fruita i alguna llaminadura. L’etapa no era llarga, però per si de cas ...

No pugem més de 2 o 3 quilòmetres quan, a la nostra esquerra, se’ns presenta un paisatge de penya-segats imponents que minuts més tard faria les delícies dels fotògrafs més estetes i artístics de l’expedició. Les estampes són dignes de qualsevol catàleg de turisme. Reprenem l’ascensió del port per la carretera, on dos components s’avancen al grup i s’equivoquen de camí. Més tard es produiria el reagrupament.

El següent punt d’interès de l’etapa és la Laguna de Bezas, un paratge realment bucòlic on donem mostres de la nostra mandra i ens regalem uns minuts de descans. Després d’endrapar la fruita que dúiem, seguim per un camí empedrat, en lleugera pujada, a la recerca d’un poble on poder dinar. No trobem res obert i acabem dinant a un restaurant de carretera. Un cop atipats, tan sols quedaven 8 o 10 quilòmetres, que, al ritme habitual dels finals d’etapa, els completem en molt poc temps. Per fi es produeix el tan anunciat “Chapazo”. Demolidor.

Per la tarda vam prendre alguns refrescs a la plaça del “Torico” mentre en Dani, amb problemes musculars a les cames, es posava en mans d’una fisioterapeuta que, segons el grapejat pacient i els dos acompanyants, era molt maca. L’endemà fins i tot va trucar-lo per saber del seu estat (aquí hi ha marro).

El sopar va estar precedit d’una curiosa rua brasilera. Abans d’anar a dormir, encarreguem els entrepans per al dinar de l’endemà.

http://www.wikiloc.com/wikiloc/spatialArtifacts.do?event=setCurrentSpatialArtifact&id=51374

Etapa 7. Dissabte, 10 de juny. Teruel – Segorbe (120,66 kms ; Desnivell acumulat: 652 mts; Alçada màxima: 1.233 mts; Pendent màxima: 16,23%)

Teníem per davant l’etapa més llarga del viatge i teníem també els entrepans. No teníem, per contra, l’esmorzar ni les ganes de sortir, doncs plovia bastant.

Ja eren més de les 8h, però no trobàvem cap cafeteria oberta. Després de voltar sota la pluja per tot el centre de Terol, i ja resignats a sortir amb l’estómac buit, un forn de pa va resultar providencial. I és que no només hi havia pa, sinó que també vam trobar empanades i tot tipus de coques, dolces i salades.

Estava deixant de ploure en el moment en què prenem la sortida de l’etapa i als pocs minuts, una frenada inesperada va suposar la col·lisió d’en Dionís i en Chapa, que va estar a punt de trinxar el canvi d’aquest darrer, fet que hagués significat l’adéu al viatge. Amb la destresa mecànica que el caracteritza, en Chapa va tornar a posar en funcionament la màquina i ens vam encaminar cap a la via verda de “Los Ojos Negros”, una antiga i abandonada via minera que s’ha condicionat formidablement per a la passejada en bicicleta.

Durant uns quilòmetres, la via pica cap amunt. És el port de l’Escandón, que pugem a una velocitat d’escàndol, sota una pluja intermitent. La pluja anava en augment, i també el ritme infernal de la pedalada. En certs moments, al més vell de tots l’entraren ganes de deixar la roda del de davant (“entregar la cuchara”) i anar al seu ritme, però llavors apareixia la mà ferma d’en Salva, que amb una lleugera empenta el tornava a posar a roda, fent-li pensar si no hauríem d’afegir al lema la paraula solidaritat.

De seguida vam advertir que el problema del dia seria la manca d’aigua, doncs la via no travessa per poblacions. L’entrepà el fem a l’estació de ferrocarril de l’Escandón, on trobem una família que dubtava en sortir a pedalejar, per la pluja que estava caient. Nosaltres ho teníem ben clar. Continuàvem plogués o fes sol. Assedegats i amb els bidons ben secs, tres dels components decideixen aturar-se a omplir els bidons i a prendre beguda fresca a un bar de Sarrión (45 km). La resta continua i aniran essent absorbits pel tren format pels 3 homes ben hidratats, assistits per dos gregaris de luxe que s’havien quedat a donar un cop de mà.

La via discorre entre parets de pedra, enormes ponts de pedra de vàries arcades que travessen la vall i nombrosos túnels, encara sense il·luminar a la part de Terol i amb il·luminació automàtica a Castelló (cap al final de l’etapa).

A la nostra dreta queda la Sierra de Javalambre. Entrem a la Comunitat Valenciana per la província de Castelló. Hem fet 70 kms fins a Barracas, on aprofitem per dinar al restaurant “El Norte”. Avui també toca gastronomia de carretera, a base de paella valenciana. Amb la panxa ben plena de grans, continuem fent via, cada cop més ràpid, aprofitant la manca de visibilitat dels túnels per llançar els atacs més furibunds amb l’intent de deixar de roda el company del darrere, que viatja amb el ganxo.

A partir d’aquí ens trobem a la comarca de l’Alt Palància, i el paisatge canvia radicalment, amb arbres fruiters per tot arreu. Durant 7 dies ens hem mogut per sobre dels 900 m d’altitud. Ara iniciem un descens marcat que ens portarà fins a Segorbe (350 m), passant per Caudiel, Jerica, Navajas... Durant tota la via verda les cruïlles estan senyalitzades amb uns pals metàl·lics que fan més nosa que una altre cosa. Per culpa d’un d’ells, es produeix la caiguda d’en Lluís, que, com és habitual, estava feia jocs malabars per sostenir la càmera d’en Pau i conduir la bici alhora. Afortunadament no va passar res i va sortir indemne d’aquest incident.

Cap a les 18h arribem a Segorbe. El ritme havia estat frenètic, i el terreny propici per rodar a grans velocitats. A l’hotel coincidim en el sopar amb el xivarri habitual d’un banquet de boda, així que els cafès i les copes les fem tranquil·lament asseguts als còmodes sofàs del vestíbul.

Per la nit, unes orxates valencianes i a dormir. El viatge s’acabava, però encara quedava una etapa de mitja muntanya.


Etapa 8. Diumenge, 11 de juny. Segorbe – València (69,06 kms ; Desnivell acumulat: 924 mts; Alçada màxima: 763 mts; Pendent màxima: 17,74%)

“Cañas y barro” (Blasco Ibáñez)

La darrera etapa sempre acostuma a ser una mica traïdora. La seva duresa és sovint subestimada en creure que si s’ha fet tota la resta, un dia més serà bufar i fer ampolles. Es vulgui o no, es baixa la guàrdia.

De bon matí ens vam trobar a taula, com no, i bastant puntuals. Érem els primers en arribar al bufet, i a fe que ho vàrem aprofitar. Vam esgotar la bateria de rebosteria i embotits que l’hotel havia preparat, pensant en persones amb una gana a l’ús. També ens vam preparar alguns entrepans d’amagat. Els segons en arribar no van trobar res més que les engrunes i quatre pastes que havien sobrat, que, evidentment, com passa amb les capses de galetes assortides, eren les pitjors. I no volem imaginar què va passar amb la resta dels estadants.

El fet és que ens posem en marxa i de cop i volta ens trobem enmig d’un espès canyissar i amb els peus ben plens d’un fang pudent que no s’acaba mai. Carregant la bici a les espatlles, anem fent contorsionisme per no trepitjar esbarzers i, alhora, evitar mullar-nos i perdre un ull amb una canya. Els pendents tampoc ajuden. Potser vam trigar una hora en recórrer poc més de dos quilòmetres, fins que vam sortir a un bon camí al qual podíem haver arribat en 10 minuts si l’haguéssim agafat a Segorbe. Però què explicaríem ara, si no. Són les entremaliadures del GPS.

Ben empastifats, comencem a pujar per un camí de terra solta amb fortes pendents que fan perdre la verticalitat. Passem per Soneja (Km 11) i deixem a l’esquerra Sot de Ferrer. Cadascú puja al seu ritme, però, com sempre, al davant s’intenta tibar amb força. El cap de l’expedició, el senyor Molero, ens va llegir la cartilla, indignat perquè, segons ell, havíem estat a punt de perdre a més d’un company, degut a que ens havíem saltat un trencall. En part té raó, però la veritat és que no el vam veure. La lluita aferrissada ens va cegar.
Després de la reprimenda, vam continuar pujant tranquil·lament per una carretera secundària fins enllaçar de nou amb un camí que es veia serpentejar de lluny, envoltant la Serra de La Calderona. Es tracta d’un port de 14 km, una pujada llarga i exigent, i més tenint en compte que era migdia i el sol castigava de valent. Les hostilitats es van trencar de nou, però, per sort, no va haver-hi cap trencall i tothom va coronar sense problemes. Al començament de la baixada en Ramon va patir una punxada. És un descens ràpid fins a Port Coeli (Km 36), comarca del Camp de Túria, ja a la província de València. Vam haver d’avançar un tot terreny que no ens posava les coses gaire fàcils.
Un cop deslliurats del cotxe, i amb el camí expedit, vam agafar la baixada amb ganes. És de les que agraden, amb visibilitat i amb el ferm bastant bo.

Finalment vam sortir a una carretera que duia a Bétera (Km 47), on tornem a dinar paella, al Club Social València C.F. La resta, fins a València, ho fem a un ritme tranquil però vigilant el trànsit, que és molt més dens i perillós que tot el que hem vist fins ara. L’entrada al centre de la ciutat per l’autovia comporta certs moments de nervis, però tot acaba bé, en un sprint massiu que es decideix en la “photo finish”.
A les 16h 45 ens fem les fotos típiques i tòpiques davant del Miquelet (el monument, no el capità) i ho celebrem prenent gelats i orxates. A les 18h, amb puntualitat britànica, estem col·locant les bicis al portaequipatges de l’autocar i les alforges als seients del mateix. Seguidament pugem nosaltres i ens anem distribuint estratègicament per tal d’aprofitar el viatge de tornada per dormir.



- Estem tots? – Diu el capità Molero.
- Sí – Responem els subordinats.
- Doncs en marxa...

... una hora més tard ...

Riiiiing, riiiiing, riiiing!!!

- Qui serà? - Es pregunta en Sergi - L’agafo o continuo dormint?
- Digui? ... Ramon?, quin Ramon?

La cara d’en Sergi era tot un poema. Es va quedar en blanc, i adreçant-se als que estaven desperts, va dir:

- Nois, ens hem deixat a en Ramon a València.

Els més incrèduls pensaven que era una broma, però en Sergi no fa aquestes bromes. Era veritat. S’havia quedat tirat a València, vestit de ciclista, brut i sense mòbil ni cartera. Havia anat al lavabo i tot i que li va comentar a en Dani, ningú hi va caure. Estàvem massa cansats. Cap dels components del nostre lema l’assistia en tan lamentable moment (ni visa, ni mòbil i, ni molt menys, vici).

Es va espavilar molt bé per sortir d’aquest entrebanc. En un primer moment va pensar que l’autocar s’hauria hagut de moure; després, que era una broma i que tornaríem; i més tard va assumir la crua realitat, moment en el qual va convèncer un botiguer per tal que el deixés trucar a casa. A casa li van donar el telèfon de Línia Total, fet que va resultar providencial, doncs la Laura, a qui li estem molt agraïts, ens va localitzar per comunicar-nos el que havia passat.
Érem a prop d’Oropessa i el conductor de l’autocar no podia fer marxa enrera, així que ens vam aturar a l’àrea de servei a esperar l’arribada d’en Ramon, que es produiria en taxi.

A les 23h arribàvem a Barcelona. El viatge havia finalitzat, i començaven els preparatius del proper, com a les Falles.

Qui ho prova repeteix. Aquest any no han pogut repetir, per diversos motius, en Xavi Hernanz, Xavi Julià i en Josep Boloix, però en molts moments hem recordat els bons moments que havíem compartit i que de ben segur tornarem a compartir. I també amb en Marc, que esperem que s’estreni. A la propera, potser algú/na de vosaltres també ens acompanyarà. Us prometem que passarem llista a l’autocar.

L’esforç, l’esport, la bona taula, el bon beure, la bona companyia, la vida saludable, en resum, han estat presents, de nou, entre nosaltres. I que duri.

Repartiment:

Dani Montoliu
Dionís Hidalgo
Jose María Chaparro “Chapa”
Lluís Planagumà
Miquel Molero
Pau Ratés
Pere Lacueva
Ramon Queralt
Salvador Augé
Sergi Martínez
Santos Sanz

“El ciego sol, la sed y la fatiga
Por la terrible estepa castellana
Al destierro, con doce de los suyos,
-Polvo, sudor y hierro-, el Cid cabalga”

M.Machado
Publica un comentari a l'entrada