28 de juny 2007

HISTORIES D’UN PATINADOR.

HISTORIES D’UN PATINADOR.

Feia cosa d’un parell d’anys, havia deixat de jugar a hockey patins per raons de feina i havia perdut el contacte amb el món de les quatre rodes, que als 6 anys d’edat havia iniciat. Però l’any olímpic, va arribar al mercat un nou concepte de patinar: “Els patins en linea”, molt més espectaculars i versàtils i amb unes possibilitats inimaginables fins aquell moment.

El “boom” que van provocar aquests patins, ho va donar a conèixer al gran públic, ja que fins llavors era “un esport” limitat a practicar-se en una pista o espai tancat o a estar federat en un club de hockey.

Es va produir un gir de 360º, en el que entenem per patinar. Es va obrir a tothom, sense distincions de sexes ni d’edats; Van sorgir molts negocis de lloguer, venda i escoles relacionats amb els patins; Es va perdre el sentit del ridícul, que nosaltres mateixos a vegades ens autoimposem, pel fet d’aprendre segons quines disciplines a una certa edat.

La gran ciutat, oberta al mar o qualsevol passeig de poble, va servir per dónar a conèixer a aquest col.lectiu, del que en formo part. I així, és com van néixer les rutes de les que problament haureu pogut disfrutar o veure sobretot durant les nits dels dimarts i dijous a la nostra ciutat.

A partir de l’any 1992-93 començo a quedar a les 22h30’ davant la Plaça de La Catedral amb un grup multiètinic i multicultural de gent totalment desconeguda que l’únic que tenim en comú és l’afició per patinar i descobrir nous racons, tal com passa amb les activitats de muntanya.

Més endavant sorgeixen nous punts de partida per fer rutes, sobretot des de les botigues de lloguer a la Vila Olímpica. Un cop passa la “febre”, ja sigui perque no és la novetat o perque qui més no, que ho hagi probat, s’ha acabat comprant uns patins, comença la crisi, i moltes botigues tanquen portes. De vuit tendes concentrades a “la Vila” s’ha passat a només una en l’actualitat.

En anys posteriors s’unifiquen els diferents grups de patinadors, formant-ne un de principal, que surt del carrer Marina (Scenic) o ara al Baja Beach, fent 2 parades de trobada a Plaça Catalunya, i a la Font de Diagonal/Passeig de Gracia, abans d’iniciar la ruta.

Els dimarts sempre han estat reservats a fer rutes a un ritme més alt, de més desnivell i millor nivell técnic, per experimentar noves sensacions, i per tant amb un menor nombre de patinadors (5-30), i amb itineraris de fins a 40 Km.

Un recorregut habitual seria per la part alta de Barcelona partint de Marina fins a Plaça Molina-Avinguda Tibidabo-Ronda de Dalt-Can Caralleu-Vila Olimpica. Un grup reduit fem sortides molt més exigents com BCN-Forat del Vent-Cerdanyola-Montcada i Reixach-BCN, BCN-Esplugues de Llobregat-Molins de Rei-Sant Boi de Llobregat-BCN, o BCN-Badalona-Mongat-Tiana-Serra Marina-Makro Badalona-BCN.

Els dijous són el dia que hi ha un major volum de gent (50-100), ja que el cap de setmana està molt aprop. Es tracta de rutes de nivell mig, d’uns 20 Km i dóna oportunitat de gaudir de baixades tant divertides com la del Hotel Juan Carlos I o la de Miramar.

La ruta clàssica per excel·lència dels dijous és la de Diagonal/Passeig de Gràcia-Parc Cervantes-Hospitalet-Montjuich-Vila Olímpica. Una altre, molt coneguda és Diagonal/Passeig de Gracia-Ronda del Guinardó-Can Dragó-Prim-Vila Olímpica.

S’han celebrat rutes per Barcelona de 12 hores fent distancies de 100 km i atravessant la ciutat de nord a sud i d’est a oest. Hem fet cims com el Tibidabo i el Castell de Montjuich en una mateixa nit o la pujada a Sant Pere Màrtir corrent amb bambes i frontal per camins com la Carretera de les Aigües i disfrutant d’una baixada per l’Arrabassada o Vallvidrera. Travesses de dia com Segur de Calafell-Sitges, Santa Fe del Montseny-Arbucies, o Viladrau-Lloret.
També hem fet el descens del Port de la Bonaigua-Viella amb en Lluís Cuenca.

Els patins, com a medi de transport que són, m’han servit per tornar de farra, anar a la universitat o fer turisme a varis països europeus.

Els patins de velocitat (idèntics als de les carreres sobre gel però amb 5 rodes i bota de forma semblant a la d’esquí de fons) són unes de les meves passions.
De fet he participat en diversos campionats a nivell autonómic i alguna carrera nacional, però l’esperit de sacrifici era molt alt, i no compensava fer una cursa en un circuit tancat on si et doblaven t’eliminaven encara que restés més de la meitat de cursa.

Com a corredor de fons, que no opta a guanyar res, sempre es té el repte de millorar la marca d’anteriors edicions, però com que el circuit no era lineal, tipus marató, sinò circular, tard o d’hora t’acabaven agafant. Per aquest motiu vaig deixar de fer curses.

Cal dir que aquest febrer del 2005 la prova atlética de la Mitja Marató de Granollers ha permés la participació de patinadors, llàstima que ha estat passada per aigua, però s’obre la possibilitat de que es compti amb nosaltres per curses de llarga distancia com la marató com passa a quasi tota Europa.

Ara també he pogut provar els PTT (Patins Tot Terreny), encara que és una modalitat molt més perillosa i cansada. Es tracta d’uns patins de 3 rodes amb neumàtics infables de 15 cm de diametre i un fre que s’activa fent pressió al taló.

El risc d’una caiguda a cada sortida està quasi assegurat. Per pujar calen uns pals per empènyer i per baixar serveixen per equilibrar el pes. Em van sorprendre gratament, com absorveixen les arrels dels arbres i els regarots o forats que et vas trobant pel camí. El problema és dóna quan baixes fent paralel i ets massa brusc, o et passes de frenada. La roda derrapa i la llepada està aprop.

Tot i que últimament no surto de forma tant habitual segueixo tenint metes al cap, com un Camino de Santiago, fer una cursa amb patins sobre gel de 200 km al voltant d’11 pobles als Països Baixos, només factible quan els canals tenen un gruix de glaç considerable, pujar a Montserrat o ports de muntanya com una collada de Toses, o qualsevol altre idea que comporti un esforç important.

Baixar per un pendent fort sobre l’asfalt és com esquiar però sense neu, amb el problema que les caigudes no perdonen… Només dir, que val la pena ser autonom patinant, ja que m’ha permés conèixer barris i carrers que no m’hagués atrevit a passar caminant, a hores intempestives

Lluís Planagumà i Grífol
Publica un comentari a l'entrada