15 de setembre 2006

CARROS DE FOC SKYRUNNER’06

CARROS DE FOC SKYRUNNER’06



Des de primers del mes juliol, quan vem fer la travessa Carros de Foc versió Open en 3 dies, tots sis hem anat prenent consciencia del que pot ser fer la Skyrunner, versió en menys de 24 hores (71Km i 9.200 metres de desnivell).

Hem entrenat pel nostre compte, i el primer cap de setmana d'agost vàrem trobar-nos per veure com anava la preparació fent la Marató de Collserola a títol particular seguint l’itinerari marcat. El resultat fou més que correcte invertint 6H31’ de temps real de marxa amb uns trams on vem córrer i uns altres caminant amb pals que ara ho anomenen “nordic walking”.
El trajecte fou en gran part de nit per fer-nos una millor idea del que ens esperava. Però el més sorprenent fou el sobtat encontre amb 3 senglars als voltants del Pantà de Vallvidrera, del quals un ens va reptar (suposem que tenia cries), tenint que recular i passar per l’altre cantó, més habitat.

Després hi ha hagut un treball metódic, per part d’en Jeroni i en Jesús, que han elaborat una taula d’excel amb les diferents possibilitats horaries de pas previstes per fer la travessa dels Carros de Foc en menys de 24 hores . Aquesta modalitat es cel.lebra el primer cap de setmana de setembre, donant un marge de 36 hores per iniciar la ruta des de qualsevol refugi i amb el sentit horari que es vulgui, sempre i quan et confirmin la reserva d’inscripció, marcat per les places existents en els 9 refugis del Parc Nacional d’Aigüestortes - Sant Maurici.
Aquest aspecte ens ha portat molt mals de cap, ja que és una empresa externa la que fa la reserva al refugi corresponent i sembla que no hi ha prou comunicació. Actualment és obligatoria la Mitja Pensió al refugi d’inici, per tal de tenir controlats en certa manera el nombre de participants que han començat i finalitzat la prova.

El divendres 1 de setembre sortim passat el migdia dos cotxes en direcció a la Vall d’Aràn. Finalment començarem el nostre repte des del Refugi de Colomers. A l’alçada dels Banys de Tredós tenim que deixar el cotxe, ja que a partir d’aquí el trànsit està restringit a vehicles autoritzats. Prenem l’últim taxi que ens portarà per pista durant 5 kilómetres fins el punt més proper al refugi. Després de 20’ caminant arribem a Colomers a les 19h.
El sopar del refugi, cal dir que no és cap cosa de l’altre món, molt diferent d’altres refugis amb millor reputació.
Des del divendres a les 7h del matí ja hi ha participants intentant fer la proesa. Mentre estem sopant, ja podem impregnar-nos de la duresa que ens espera. Han passat 2 corredors a segellar el forfait que acredita el seu pas pel refugi, un d’ells pletóric, el company amb la cara desencaixada i amb un grau d’apatia important alhora de moure’s. A les 22h anem cap al llit. Haurem de conviure amb els nervis i els sorolls d’altres participants que inicien la ruta a la 1h i a les 3h de la matinada.
El despertador sona a les 5h del dissabte 2 de setembre. Després d’esmorzar i haver preparat les motxiles amb el mínim pes possible, a les 6h10’ sortim tot decidits i concentrats cap a l’objectiu de l’any. En Lluís i en Gusmà han optat per fer la ruta amb botes, mentre la resta ho fa amb bambes de trail. Encara és fosc, i en Lluís ha oblidat el frontal al cotxe, o sigui que haurà de conviure amb aquesta incomoditat. Al cap de 10’ de marxa trenca un pal en rodó, i decideix tornar al refugi a buscar un parell de pals de la Beth. La resta del grup l’espera i aviat reprenem el camí.
Seguim el curs d’un rierol i s’ens presenta el primer dubte, dreta o esquerra. La prova no té marques específiques, per tant cal un important grau de coneixement de la zona i d’orientació. Un cop mirem el track amb el gps ens adonem que el sender de la dreta és el que ens durà fins el Port de Caldes. Aquest punt de la ruta és un indret molt perdedor, on hi ha gent que agafa el camí que porta al fals coll (esquerra), i un cop a dalt no té sortida, ja que a l’altre vessant hi ha un barranc.

Reprenem el camí i al cap de 20’ en Jeroni pateix una torta de peu en un forat que l’obligarà més tard a abandonar! El dolor és massa fort per aguantar el ritme que estem imposant. Durant la baixada al Coll d’Orellacrestada i al refugi de Restanca, en Jeroni cada cop està més enrera. La resta de companys, ara cinc, seguim fins a Restanca (Km 7, ) on arribem al cap 2h13’ a les 08:23 del matí. Fem una parada de 8’ per hidratar-nos. Cal dir que l’avituallament en la majoria dels refugis és a base de barretes energétiques i begudes isotóniques.
Tot seguit enfilem cap al refugi de Ventosa i Calvell, pujant per la mateixa vall on hem baixat previament. Ens retrobem amb en Jeroni, qui ens confirma que no pot seguir.
Ens hem quedat sense el nostre “alma mater”, a les primeres de canvi. En aquest tram ens hem creuat amb l’Enric Lucas l’actual recordman de la prova amb 10h35’ que fa el recorregut en sentit invers. Es comença a veure força moviment de skyrunners que anima a lliutar a cadascú al seu nivell. Estem en tensió. A ritme viu, anem fent via amb constants “trotes” per part de l’Alba i el Pere que en algun moment els fa perdre les estaques grogues que marquen el cami més bó i més curt.
A les 10:01 amb un parcial de 1h30’ ens presentem al refugi Ventosa i Calvell. Hem millorat la previsió en quasi 1 hora. Parada de 9’ per recuperar, carregar aigua i menjar alguna cosa. Les sensacions són immillorables, per afrontar el tram més exigent de la travessa, el coll de Contraix i el descens fins al refugi del Llong.
En aquest punt cal dosificar-se molt bé, ja que si s’apreta massa hi ha risc de desfondar-se per la resta de la prova. És el lloc amb més dificultat técnica, i on en Gusmà i en Lluís treuen el màxim profit tant del seu calçat, com del terreny.A dalt del coll, aprofitem per fer un mos i continuar amb la vertiginosa baixada.
L’Alba té dificultats, i amb bambes perd adherencia i llepa el terra en més d’una ocasió.
Passat l’estany de Contraix cal anar cap a l’esquerra, ja que si es segueix recte ens avoquem a una canal molt dreta que ens farà perdre molt temps, tal com els hi ha passat a uns companys que han sortit 40’ abans que nosaltres i que els hem avançat. En Gusmà i en Lluís han agafat avantatge i arriben al refugi de l’Estany Llong amb un marge de 5’ respecte la resta del grup. Aprofiten per fer un bany de peus relaxant. Són les 13:36; El parcial total ha estat de 3h26’. Hem fet el 1er terç de la ruta i el més complicat . Hem dinat entrepans; Ja comencem a estar tips de tants “polvos”.
A les 14:06 amb noves energies arrenquem de nou. El ritme ara és molt alt, i disposem de 2h de marge. Hi ha diversos grups o parelles amb diferents ritmes amb qui anem intercanviant posicions. Fins ara les condicions meteorológiques han estat perfectes, sense massa calor i amb una fina capa de núvols prims que enteranyinen el cel. A les hores centrals el sol pica bastant i ens fa consumir gran quantitat de líquid.
Passat el coll de Delluí entrem al Pallars Jussà (Vall Fosca). L’Alba, en Pere i en Jesús troten per terreny suau, mentre en Lluís té un moment crític que el supera amb un gel vitamínic. Ara s’ha format un grup a l’atzar de 10 persones, que portem el mateix ritme fins el refugi de Colomina 16:57 després de 2h51’ des de l’anterior refugi.
El guarda del refugi, l’Enric Lucas ja ha completat la Carros amb 11h12’ i està dinant.
Nosaltres portem quasi 11 hores caminant però només hem fet la meitat del recorregut. Fem una parada de 25’, crec que ens la mereixem. Tot marxa millor del previst i ara ens dedicarem a conservar, ja que no podem subestimar el que ens queda.
A les 17:21 sortim direcció al pas de l’Os i el coll de Saburó. Ara en Lluís marca un ritme cómode intentant traçar sense perdre alçada per una nova zona de blocs. En Gusmà ja fa estona que té els peus llagats, però aguanta el dolor sense dir res... La processó va per dins i la motivació d’acabar també. Anem xerrant amb el grup que hem conegut abans i finalment entrem al refugi Josep Mª Blanc a les 19:25 amb un parcial de 2h15’ en ple moment de donar els sopars. Ens tenim que conformar amb un parell de tasses de brou, i barretes. Sort que portem un fuet i formatge a la recàmera, cosa no massa ortodoxa per un skyrunner, però crec que és necessari menjar si no es vol punxar.

Al cap de 10’ sortim per pista, durant més de 8Km, cap al refugi de Mallafré. En el primer tram disputem una renyida lluita amb el Land-Rover que baixa als “quemacus” a Espot. El ferm no és massa bó i ens permet anar més ràpid que el jeep que té que fer moltes maniobres.
Es fa de nit a les 21h i continuem una bona estona sense frontal, per un camí on hi passa una canalització d’aigua. Aquest troç es fa etern, esperant topar-nos a un parell de tunels que hem de sortejar per la dreta. Perdem 5’ en el primer d’aquests per trobar el corriol correcte. Fem un nou bany de peus poc abans de superar el segon. Ens hem tret un pes de sobre, ja que aquest és un dels indrets delicats de la ruta.
De seguida som al refugi de Mallafré 22:22 fent un parcial de 2h47’. Ara ja no rebaixem els temps tant alegrement com pel matí. El cansanci físic i mental es nota, peró la moral i la ilusió cada cop és més alta. Hem fet 2/3 de la travessa i portem 16h11’ d’aventura. Aquí, hi ha corredors que finalitzen el seu particular via crucis. Quina enveja!!
Encara ens queden uns 15 km per concluir el repte. No fa gens de fred. Sense entretenir-nos gaire remontem per pista cap al refugi d’Amitges, després de passar pel voltant del llac de Sant Maurici, on es reflexa la lluna una mica difuminada pels núvols alts. Al cap de 1h20’ a les 23:55 arribem al “temple d’Amitges”, on saludem alguns dels companys amb els que hem coincidit durant el dia i que ja cel.lebren el seu éxit.
Tot i la hora tardana, cal dir que es tracta del millor refugi de tota la Carros de Foc en quant a tracte i a l’avituallament. Ens esperen amb els braços oberts. Ens obsequian amb una escudella casolana. També hi ha una gran taula amb begudes i diferents productes a disposició dels skyrunners.
Sembla que tot hauria de ser d’aquesta manera, però la veritat és que hi ha llocs, sobretot de nit, on cal ser autónom i portar aliments, ja que són insuficients o no els reposen com tocaria per una prova tanta dificultat i duresa.
Després de 25’ i d’un reconfortant àpat , proseguim ara sols, sense ningú que vingui per darrere cap al Port de Ratera. De baixada al refugi de Saboredo, ens guiem per les marques del GR-11. Cal extremar la precaució per no perdre el camí correcte.
Al cap de 1h47’ a les 02:05 del dia 3 setembre arribem a Saboredo, on un mastí dels Pirineus ens dona la benviguda bordant a mitjanit. Tothom dorm, però si que hi ha el segell i el llibre per anotar la hora de pas; Omplim per última vegada el camelback i respirem a fons.
L’objectiu és més aprop que mai. Si no passa res, haurem complert el somni. Cal dir que tot i els nostres dolors articulars, llagues etc..., ningú ha defallit en cap moment, mantenint sempre un ritme fresc i constant. Mica en mica resten menys metres per coronar el coll de Sendrosa. De sobte ens trobem dalt quasi de forma inesperada.
Sembla que no hi ha llum al refugi de Colomers, ja que es veu de dia des d’aquest punt. L’últim descens té trampa i és bastant perdedor. Hem de consultar el gps en un parell d’ocasions per assegurar la bona direcció. En Gusmà està un pel marejat pel dolor dels peus. La resta no diu res, no sigui que s’evaeixi tot l’esforç amb una relliscada a destemps. En poca estona ens trobem a la presa de l’Estany Gran de Colomers.
El refugi no té cap llum, i aprofitem per cridar com a signe de victoria des de l’altre cantó del llac. En Jesús encara té forces per fer el darrer esprint. Són les 04:07 i en total hem invertit 21h57’ a completar la gran volta dels 9 refugis del Parc Nacional d’Aiguestortes-Sant Maurici.
Tots coincidim a comentar que la clau ha estat no perdre’s i haver dosificat les forces. El gps ha sigut una eina bàsica en el nostre éxit. L’any vinent amb en Jeroni, intentarem rebaixar el temps.
Aquest any hi ha hagut 180 skyrunners, dels quals han finalitzat 131. Nosaltres hem ocupat de la posició 94 a la 98.

Els protagonistes: Gusmà Porcar, Alba i Pere Llorente, Jesús Tor, Jeroni Murillo i Lluís Planagumà.
Publica un comentari a l'entrada